Viure a la claveguera

Es sabut que el gènere humà és molt capaç d’adaptar-se a les més pintoresques circumstàncies vitals. Hi ha tribus vivint en les més àrdues situacions. Des de deserts amb quaranta graus positius  de mitjana, fins a glaceres amb una mitjana de quaranta graus sota zero. No passa res, a tot ens podem adaptar. Suposo que hi ha un terme, que desconec, que defineix aquesta capacitat.

Així mateix, les societats humanes són capaces de viure en les més estranyes condicions i ho accepten prou bé. Se’ls veu relativament contents. No se sap mai què els deu passar pel cap però vista la foto general, diràs que poc o molt de contents ja n’estan. No sé, és possible.

Ara fa poc he vist una colla de coreans del nord aplaudint enfervorits la presència del seu líder que els anunciava un nou míssil amb el qual podran abatre el gran enemic americà.

A España tenen el president del govern que ha d’anar a declarar com a testimoni en un judici per corrupció, el pallasso que fa de portaveu ja ha dit que és una maniobra política. Calma sobretot. La culpa és de Podemos i dels independentistes catalans. Gràcies.

Simultàniament, un dels pesos pesants del partit del govern és detingut per corrupció, però no passa res, ja l’han fet fora del partit i així tothom dirà que no saben ni de qui estan parlant.

El poble pla, però, que és on volia arribar, no demostra cap classe de malestar. Ja els està prou bé.  Ja s’han acostumat a viure a la claveguera, entre la merda i els tornaran a votar.

I perdó per la metàfora.