La feta de Perpinyà

Després de la feta de Perpinyà, crec que queden pocs dubtes sobre la vitalitat del moviment independentista. Crec que els dos milions que ens vam mobilitzar l’1 d’octubre seguim mobilitzats.

El dia va ser exemplar. Aquestes manifestacions sempre van bé perquè a banda dels discursos i de les fotografies oficials, que ja s’han de fer, hi ha un seguit d’altres anècdotes que són tant o més importants.

La principal va ser, possiblement, que molt catalans van saber que la Catalunya Nord existeix i és tan catalana com la que més. Una altra , no tan alegre, van ser les maniobres de la policia espanyola per entorpir l’arribada dels autocars a Perpinyà.  Van deixar clar per a tot el món la classe de policia que tenim a Espanyistan.

Alguns conductors d’autobusos, voluntàriament i coordinats pel seu amor a la Constitución i el Vivaspaña també van col·laborar en el sabotatge. No passa res. El ministeri corresponent, fetes les comprovacions pertinents,  els farà arribar alguna medalleta.

Tornant, però, al tema que ens ocupa, i a la vista de les declaracions d’uns i altres,  crec que faríem ben fet de començar a passar dels partits polítics.

La tesi hauria de ser que primer arribem a la independència i que un cop serem independents ja en parlarem de si volem el govern més cap aquí o més cap allà.

Crec que, de moment, la millor opció que tenim és el Consell per la República. Es una bona eina i caldria fer-la funcionar.

El Tsunami democràtic diu que vol tornar a bellugar.

Atents a la jugada.