Els carrers i nosaltres

Es una necessitat. Els carrers han de ser sempre nostres perquè de la resta difícilment en tastarem ni gota.

Van apareixent notícies que ens recorden que el franquisme està controlant tots els aparells de l’estat. El famós i sinistre  TOP  va desaparèixer, per la cosa de la democràcia i es va convertir en Audiència Nacional  i el mateixos jutges que hi havia al TOP van passar a l’Audiència Nacional d’un dia per l’altre i bona nit cresol.

Tota la Magistratura franquista ocupa avui els càrrecs importants del Suprem i del Constitucional. Sense escletxes.

No caldrà dir res del glorioso Ejèrcito español i de la policia en general. No caldrà.

Hem sabut com el fills i nets del ministres franquistes ocupen actualment  càrrecs de primera importància en l’administració pública.

Hem sabut que els grans franquistes es van comprar una camisa a floretes i van ocupar tots els càrrecs importants de les grans empreses espanyoles. Energètiques i  comunicacions bàsicament.

També és cert que per la via de les portes giratòries han donat càrrecs, sous i pensions vitalícies  a alguns ministres socialistes que han demostrat ser prou llepons. Guarda el Senyor X dels GAL. Ben content que està.

Què ens queda, doncs, si no són els carrers? Molt poca cosa.

I ara diu que ni els carrers. Amb la història aquesta del Covid diu que ni els carrers. No ens podrem manifestar? No podrem sortir al carrer?

Alguna cosa haurem de fer. Caldrà trobar les alternatives oportunes.

Els carrers seran sempre nostres, no?