De la llei

Si alguna cosa tenen clara els governs de mig  món és que el bon ciutadà  ha de complir la llei, estar-se quiet i, sobretot, estar-se callat.

Són els tres principis bàsics per al bon funcionament d’una societat que ells entenen per ordenada.

Val el principi per als règims totalitaris de tota classe: comunistes, islamistes, capitalistes, feixistes i esclavistes en general.

Si el poble està callat i creu, ja tenen molt de guanyat. Es possible, fins i tot, muntar algun espectacle d’esbarjo i entreteniment per les famílies i els desvaguerats en general.

Es evident que el primer principi és complir la llei. Ja s’han aparellat  les lleis que més els afavoreixen i, àdhuc, en casos extrems, s’han amanit Tribunals Constitucionals per si hi havia algun dubte.

No tenen més feina que recordar-li, obsessivament, al poble pla que s’ha de complir la llei, que la llei és la democràcia, que no hi ha justícia sense la llei, que qualsevol reivindicació, si està fora de la llei és il·legal i, doncs, punible  i anar fent.

Que això ho defensin els franquistes reciclats del P.P. i la seva marca blanca, em sembla normal, però que també ho defensin alguns personatges que van de progre i d’antisistema, ja em sembla més trist.

Els poderosos i els seus sicaris han aconseguit que alguna gent renunciï voluntàriament als seus drets.

Alguns no volen ni tenir dret a decidir. No volen ni poder fer un referèndum  perquè els han dit que estan fora de la llei.

No es negarà que la cosa fa una mica de pena, no?