Junts per Catalunya

Quan el 2017 Joan B. Culla va publicar El tsunami (Editorial Pòrtic) la crisi política i el procés havien acabat amb ICV, desfigurada entre els comuns, UDC, llavors agonitzant, i CDC, refundada en el PDeCAT. En només dos anys, el fort onatge no s’ha deturat i la radiografia que feia el professor Culla al seu llibre aviat quedarà obsoleta. Deixant de banda la dissolució definitiva d’Iniciativa i d’Unió, la nau convergent viu immersa en un temporal que ha marejat la tripulació fins al punt que, inevitablement, altres naus han començat a avançar-la.

Arran de la confessió del president Pujol i enfangats per sospites múltiples, el president Mas va impulsar la refundació de Convergència. L’estiu de 2016, reunits al Fòrum, vam constituir el Partit Demòcrata amb la voluntat de deixar enrere els llastos de CDC. L’encert de l’operació és, com a mínim, dubtós. Vam renunciar a la millor màquina política que ha donat Catalunya i, encara que costi de creure, la nova marca mai ha concorregut a unes eleccions com a tal.

Davant de la convocatòria del 21 de desembre de 2017, el president Puigdemont va impulsar la candidatura de Junts per Catalunya. L’invent va quallar perquè reproduïa la recepta convergent: un grup transversal amb un lideratge clar i un denominador comú, ara la independència. Va repetir amb èxit a les eleccions europees i va salvar els mobles a les municipals.

El 2018 els presidents Puigdemont i Torra, amb Jordi Sànchez, van afegir la Crida Nacional per la República a la sopa de lletres. Era una empresa ambiciosa, perquè havia de propiciar un espai unitari, per damunt dels partits, que permetés, per exemple, candidatures unitàries a l’Ajuntament de Barcelona, al Parlament Europeu o a les Corts espanyoles. Constatat que el partidisme d’ERC ha impedit cap espai de confluència independentista, la Crida és ara una peça més a encaixar al tauler.

Recuperar Convergència és impossible i la subsistència del PDeCAT com a tal és inviable; bona part dels diputats, regidors i alcaldes s’han incorporat directament al projecte de JxCAT. Per no parlar de l’allau d’inscripcions –amb el pagament previ de la quota corresponent– que va suscitar l’aparició de la Crida.

Passat l’agost no podem defugir l’ordenació d’aquest espai. El país necessita un partit-moviment fort, central, inspirat en la millor tradició nacionalista. Un partit amarat d’un liberalisme humanista on se sentin còmodes persones ideològicament diverses que comparteixin la independència com a objectiu vital. Aquest partit pot ser Junts per Catalunya. Amb el president legítim, Carles Puigdemont, al capdavant. Amb un govern i un grup al Parlament que són fidels a la seva restitució. Amb un grup a Madrid que no entri, com Rufián, al mercadeig de la política espanyola: el més semblant al PP és el PSOE, parafrasejant Pla. Amb un exèrcit d’alcaldes i regidors que es partiran la cara les vegades que calguin per defensar les urnes. I, per descomptat, amb els patriotes que a hores d’ara integren el PDeCAT i la Crida.

Aquest espai polític és el majoritari a Catalunya. Els lideratges potencials hi són, des del poble més petit fins a la plaça de Sant Jaume. Manca, només, la valentia de començar de nou, la generositat de compartir l’espai amb gent diversa i l’ambició de ser el gran partit transversal, que governi per l’equitat i la cohesió social, per l’equilibri territorial i, insubornablement, per la independència.