Ha vingut l’exèrcit espanyol

A hores d’ara és difícil judicar si l’actuació de les diferents administracions per fer front a la crisi sanitària ha estat prou encertada. El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies ho ha acceptat sense embuts: no estàvem preparats. Es refereix a les residències d’avis però es pot fer extensiu als hospitals, a les empreses o a les escoles. Com es pot estar preparat per a una epidèmia tan dura, amb aquest ritme de contagi i de morts?

El cert és que cap país ho estava, de preparat, i tanmateix l’actuació d’uns i altres dista bastant. El primer indicador per escrutar les mesures dels governs serà el nombre de víctimes; avui Espanya és líder mundial indiscutida en morts per milió d’habitants. L’estratègia del govern espanyol ha passat per recentralitzar les competències de les comunitats autònomes. Més que millorar l’eficàcia en el combat de la pandèmia es tractava de fer Marca España.

Per això van activar la maquinària de propaganda patriòtica i el primer fou dedicar 4.500.000 euros a la campanya #EsteVirusLoParamosUnidos. Quan encara no es sabia si havíem d’anar a treballar o no, quins ajuts hi hauria a les pimes o si es suspendria la selectivitat, el govern del PSOE i Podemos, del PSC i els Comuns, es va cuidar que les portades dels diaris lluïssin escuts i proclames. Això no era suficient, i ja que aquesta Setmana Santa les ministres no podien desfilar amb mantellina van decidir treure l’exèrcit. Els soldats han sortit de les casernes per ni més ni menys que desinfectar les residències geriàtriques.

Amb una majoria independentista absolutíssima la Paeria de Balaguer no ha vacil·lat a l’hora d’acudir al batalló de Saragossa de la Unitat Militar d’Emergències (UME) perquè ens vingui a passar la mopa. I això que els experts diuen que poc hi fan, aquestes neteges, com per demanar reforços a l’altre costat del Cinca. Els subdelegats del govern espanyol a les províncies –a Lleida, el gendríssim d’Àngel Ros– que vivien unes vides professionals plàcides per no dir anodines, gestionen de cop i volta actuacions militars als pobles i a les ciutats –aquells municipis que vam declarar lliures i sobirans. Crespín i els seus s’han volgut fer necessaris. Espanya ens ha de salvar de la mort.

L’UME és un invent de Rodríguez Zapatero, una unitat que s’aparta de l’encàrrec que fa la Constitució a les forces armades i que, alhora, envaeix les competències en protecció civil de les autonomies. És també un cos anòmal, que no té parangó als països del nostre entorn, i ben car: ens costa 150 milions d’euros a l’any per una mitjana de 30 intervencions. Els bombers denuncien que mentre ells continuen treballant en condicions massa precàries els recursos i el camp d’actuació de l’UME creixen. L’objectiu és clar: blanquejar l’exèrcit i recentralitzar serveis públics.

En això estic amb Jordi Graupera: no podem acceptar com una mesura raonable la militarització de les emergències per molta crisi que hi hagi. L’exèrcit ens espanyolitza a cop de xip xip, els paers d’ERC hi posen m’agrada i tots plegats podem arribar a assumir que és normal que la tropa s’impliqui, que alguna cosa ha de fer. Com diu el filòsof, si la caiguda de les Torres Bessones va portar a que ens busquin bombes fins als calçotets quan pugem a un avió, aquesta nova crisi pot servir sens dubte per normalitzar noves mesures, per introduir més restriccions i controls en nom de la salut i la seguretat.

La voràgine de les dades, el neguit per l’estat dels familiars i els amics, l’alteració que ha patit la nostra vida diària, tot plegat ens té prou atabalats. No voldria pas ser a la pell dels responsables de les residències ni dels gestors del sistema de salut, que treuen d’on poden recursos humans i materials per guanyar la partida dia rere dia. Però cap crisi ens ha de minvar ni un gram l’esperit crític.

Ens hem de mantenir vigilants, no només respecte aquesta militarització absurda, també sobre el control de la societat que pot articular-se via mòbil per a gestionar l’evolució de l’epidèmia, sobre les mesures econòmiques que es prenen i la seva afectació al sector productiu i a l’endeutament públic, sobre la laminació sense escrúpols de l’autogovern –celebrem el quarantè aniversari de la reobertura del Parlament amb competències minses i migrades per un BOE de mitjanit– o sobre la corrupció de la família reial, que airegen ara que estem distrets amb el virus.