Domènec de Bellmunt: periodisme i patriotisme

Nascut el 1903 a Bellmunt d’Urgell –on el seu pare era el secretari de l’Ajuntament i d’on va agafar el pseudònim–, la infància de Domènec Pallerola i Munné va transcórrer entre Penelles i Castellserà. A Penelles s’hi va instal·lar la família, i a Castellserà hi anava a escola. Aviat però, es traslladaria amb uns oncles seus a València per cursar-hi el batxillerat, i després a Barcelona, on es llicencià en dret.

He fet cap a aquest insigne home de lletres a través d’un dels seus darrers llibres, “Cinquanta anys de periodisme català”, editat el 1975 a Andorra. Es tracta d’una crònica de Catalunya des dels anys vint viscuda en primera persona per un Bellmunt audaç, crític, sempre obsessionat amb explicar Catalunya.

Domènec de Bellmunt, que havia començat a treballar a La Publicitat, s’exilia amb vint-i-un anys a París en desertar del servei militar. Era el temps de la dictadura de Primo de Rivera. Delegat del diari a França, comença a escriure articles i llibres i ja mai més no s’aturarà. Amb la República torna a Barcelona, esdevé funcionari de la Generalitat, treballa d’advocat i fa de periodista. Francesc Canosa diu que és el primer reporter català. El primer que conrea a casa nostra un nou gènere: el reportatge novel·lat, un relat a mig camí entre la realitat i la ficció. I fins a l’esclat de la guerra es dedica a reportar principalment una Barcelona en temps de canvis: la Barcelona del barri xino, dels immigrants sense feina… I encara té temps per presentar-se a diputat a Corts           per Acció Catalana a la demarcació de Lleida –sense èxit– i per fer de secretari de Lluís Nicolau d’Olwer quan aquest és nomenat ministre d’Economia.

Exiliat de nou a França amb el triomf del general Franco, Domènec de Bellmunt és internat al camp de concentració de Récébédou i sortosament alliberat per intermediació d’un cardenal. A l’exili, d’on no torna, col·labora en múltiples projectes periodístics i escriu. Escriu sobre Catalunya, sobre els catalans. Escriu la primera biografia del president Companys. Es guanya la vida treballant de bibliotecari, fent traduccions per tribunals i “ensenyant la llengua de l’enemic”. El 1950 arriba a doctorar-se en Dret a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc –on estableix la seva residència– amb la tesi “L’èxode espanyol de 1939 i les seves repercussions en el dret internacional públic i privat”.

El llegat de Bellmunt és vast: una quarantena d’obres i una infinitat d’articles. El seu llegat és també la dignitat amb què afrontà uns temps dificilíssims, compromès tothora.

“Durant la meva vida he defensat sempre tres principis, tres, només tres, però que són molt importants: llibertat per a tothom, i per Catalunya. Democràcia catalana. Justícia social. En llur defensa he publicat més de dos mil articles. I em demano: he perdut el temps? No haurà servit per res la meva vida de fidelitat sagrada a l’ideal? Hauria estat millor de fer la viu-viu, de menar una vida vegetativa i tranquil·la a Barcelona i deixar la pobra pàtria nostra fent de “región”, perseguida per botes militars, policia espanyola i tricornis? El sacrifici de tants i tants catalans caiguts en la mateixa batalla per l’ideal, de Jaume Compte, de Carrasco Formiguera a Lluís Companys, passant pels milers d’anònims morts a les trinxeres, als “paredones” a les presons i a l’exili, hauran estat inútils? Estic convençut que no. Estic convençut que en la història dels pobles hi ha alts i baixos, glòries i desfetes, eufòries i defalliments, però que la sang dels màrtirs de l’ideal és i serà sempre fecunda, que llur exemple és i serà sempre el far guiador de les noves generacions, que també lluiten per una pàtria lliure, per una Catalunya justa com jo l’he volguda democràtica, liberal, socialment justa, lliure.”

S’escau el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort i és un bon moment per recordar el periodista, el polític, l’escriptor, el jurista urgellenc que va dedicar la vida a Catalunya i a la seva llibertat.