No caiguem en la deshumanització social

Ja fa dies que hi reflexiono. La voràgine diària amaga algunes actituds preocupants. Cada dia són més habituals. Són pautes que ens aïllen. Situacions que ens converteixen en autòmats. En persones poc empàtiques. En professionals freds i mancats de sensibilitats.

Us parlo del forner que no té cap paraula amable quan et posa aquell deliciós -tot sigui dit- croissant de xocolata. Del quiosquer que no s’esforça per etzibar un “Bon dia” quan li demanés els diaris que compres habitualment. Del metge que anota en un ordinador els teus símptomes per fer un bon diagnòstic, però que no et mira als ulls per conèixer les teves preocupacions. Del mestre que imparteix classes magistrals d’història, llengua o, fins i tot, filosofia i no coneix les virtuts o neguits dels seus estudiants. Del directiu que només parla amb els seus treballadors quan ha de criticar algunes decisions i no apareix el dia que cal reconèixer els petits esforços i encerts del seu equip. Del periodista que pregunta i repregunta per aconseguir un bon titular i no és capaç d’empatitzar amb el seu interlocutor. I d’un llarg etcètera que podria ser infinit.

No sempre és així. No tothom actua de la mateixa manera. Això és cert. Però els exemples es repeteix sovint i en diferents àmbits. Hem caigut en un cercle -perillós i viciós- que pot fer perillar el millor de l’espècie humana: el poder de la socialització. Les relacions personals ens enforteixen. La manca d’empatia, en canvi, ens deshumanitza.

Seguim pendents del mòbil quan quedem, mitja hora, per fer un cafè amb aquella amiga que feia dies o setmanes que no vèiem. En canvi, ens agrada arribar cada dia a la feina i que el porter, amb un bon somriure, ens desitgi que tinguem una bona jornada. Agraïm conèixer les sensacions i preocupacions de les persones que comparteixen i inverteixen una part del seu temps perquè puguem publicar una bona entrevista. Volem que el metge ens escolti, ell també sap que unes paraules serenes i tranquil·litzadores, de vegades, són la millor medicina. Treballem amb més motivació quan el nostre cap ens felicita perquè hem aconseguit un èxit. Volem que el mestre resolgui els nostres dubtes i no només que ens puntuï pels nostres coneixements.

Intentem recordar aquests exemples. Tot esdevé més senzill i agradable quan la racionalitat s’equilibra amb les emocions. Els sentiments ponderats i les paraules sinceres poden arribar a engrandir els bons arguments. Diuen que tot es pot esmenar. Segur que les relacions humanes també. Per tant, fem el petit esforç de no caure en la deshumanització. La societat, en el seu conjunt, ho agrairà.