Mestres per a què?

S’ha dit sovint que les noves tecnologies de la comunicació aplicades a l’aprenentatge poden ser més eficients que els mestres fins els punt que, fins i tot, poden acabar substituint-los sense que, com els passa als mestres-humans, s’equivoquin, pateixen conflictes emocionals i depressions, o ens agafin mania perquè no som del seu rotllo polític.

Aquesta no és una alerta novedosa, ja als anys 60 del segle passat, quan Skinner, exponent del conductisme i pare del condicionament operant, va inventar les anomenades “màquines d’ensenyar”, precedents del posterior aprenentatge programat, ja va aparèixer la gran pregunta: acabaran aquestes màquines amb el paper dels mestres?

I, encara d’una manera més general, aquesta idea remet al clàssic temor de que les màquines, els robots, la digitalització, etc., acabin amb la feina dels humans, cosa que ha portat a tota mena de reticències i de recels davant d’aquesta mena d’avenços tecnològics.

Quan a finals del segle XX van començar a popularitzar-se els ordinadors i el món del procesament informàtic, alguns autors de la primera corrent “cognitivista” van comparar el funcionament del cervell humà i el processament neurològic de la informació al funcionament dels ordinadors, el processament informàtic i la intel·ligència artificial.

Però un bon dia algú es va adonar que, allò que fa humans els humans no és només la intel·ligència, ni la manera que té el seu cervell de processar la informació per adquirir coneixements, sinó el fet que els animals humans, a diferència dels ordinadors, són éssers socials, i que en els humans, per a bé o per a mal, els processos cognitius no es poden deslligar d’això que sovint en diem intel·ligència emocional, però que també en podriem dir intel·ligència social. Coleman s’hi referia al·ludint al paper fonamental de l’empatia per als humans, una capacitat de la que, de moment, sembla que careixen els ordinadors, i el paper de les anomenades “neurones mirall” en el contagi emocional.

Per què quan mirem una persona que badalla no podem evitar afegir-nos al seu badall? Per què ens fa riure una persona que riu, i plorar una persona que plora?  Per què els subtilíssims moviments de certs músculs de la cara d’un interlocutor ens diuen si està escoltant o si bada, si li agrada o li molesta el que diem, si li caiem bé o malament? Per què ens sentim bé a prop d’unes persones, o enmig d’un grup, i malament davant d’unes altres?

No oblidem que la capacitat de fer-nos preguntes, de dubtar, és també una capacitat específicament humana de la que, en darrer terme, neix tot coneixement i tot aprenentatge.

I per què els ordinadors no saben fer res de tot això?

Vaig a preguntar-li a la Siri.