In memoriam

Darrerament la memòria ha perdut glamur. Ha perdut valor. Valor d’ús i també valor de canvi. Temps era temps, la memòria se’ns feia necessària per anar pel món. Es considerava una capacitat humana altament desitjable que calia estimular i exercitar al llarg de la vida.

A l’escola apreníem de memòria des dels reis visigots fins als versos d’Espronceda, passant per tota mena de taules, dates, fórmules, oracions, definicions i respostes prefixades a preguntes previsibles. Malgrat que no n’entenguéssim un borrall d’allò que recitàvem.

Però també fora de l’escola la memòria era un valor, no ja de canvi per poder obtenir bones notes, sinó d’ús quotidià. Calia recordar coses constantment. Els noms dels carrers i els trajectes que menaven a qualsevol lloc, els de les persones amb els seus corresponents números de telèfon i, apoder ser, els seus aniversaris, els esdeveniments històrics o d’actualitat, el significat de les paraules i com s’escrivien correctament, com es feien certes operacions matemàtiques bàsiques, o qualsevol dada o informació que ens permetés interpretar correctament la realitat.

Avui hem externalitzat la memòria en tota mena de suports digitals i virtuals. Quant temps fa que vam oblidar els números de telèfon dels nostres amics? Ja no som nosaltres, sinó Facebook i les xarxes socials que ens recorden els seus aniversaris.I és l’agenda electrònica la que s’encarrega de marcar-nos l’ordre del dia.

Als millennials els pot semblar impossible, però va haver-hi una època en què les sobretaules podien allargar-se hores discutint sobre l’inici de la revolució francesa o sobre el PIB de Madagascar, sense que algú, al cap de 17 segons, tallés la discussió donant la resposta exacta i inapel·lable de Google. Ja no es pot discutir a gust sobre res més que sobre opinions. I això, també, a veure quant durarà.

La pregunta és: ens cal ja la memòria? Ens cal fer l’esforç d’absorbir i de retenir informació quan tenim al nostre abast una capacitat infinita de bytes disponibles en tota mena de suports externs i accessibles?

Més enllà de l’abús de la memorització com un fi en ella mateixa, potser la memòria, individual i col·lectiva, en serveix també per construir quelcom més. Per exemple per construir coneixement, establint connexions entre neurones. Però fins i tot també per construir la nostra identitat.

Sabem qui som perquè recordem qui hem sigut, perquè som capaços de construir una cadena biogràfica, lligant cadascuna de les baules dels nostres records, que ens mena finsal dia d’avui. Només així podem assumir els nostres propis canvis al llarg del temps mantenint-ne la continuïtat de la nostra identitat.

El dia que passem per davant d’un mirall i,com el protagonista de la metamorfosi kafkiana, no reconeguem l’individu que ens mira incrèdul des de l’altra banda, potser ja no serem a temps de reivindicar la memòria. Individual i col·lectiva.