Happy birthday?

Un bon dia tothom ens felicitava, no se sap perquè, ens posaven davant d’un pastís amb espelmes que havíem d’apagar d’unan bufada, i fins i tot ens podia caure algun regalet.

El nostre mèrit semblava ser allò de que “ara ja ets gran”, i l’any que ve més, pensàvem. I no calia ni fer els deures, ni treure bones notes, ni ser bon/a nen/a, simplement deixar passar el temps. Fantàstic.

Potser sí que, per una qüestió de supervivència de l’espècie, la societat ha d’evitar que els nens i les nenes pateixin la síndrome de Peter Pan, i que desitgin amb tota la seva ànima de fer-se adults, responsables i productius, gairebé com es desitja que et toqui la loteria.

Però perquè es manté aquesta dèria al llarg de tota la vida?. Perquè continuen cada any felicitant-nos l’aniversari per terra, mar i aire, inclós el facebook i les xarxes socials, quan ja el que voldriem és més aviat restar-ne i no pas sumar-ne d’anys?. I a la vegada, si no ens feliciten tampoc no ens fa gens ni mica de gràcia.

Fixem-nos que, a banda de la infància, en que fer-se gran és molt i molt valorat, i després d’un periode de la vida adulta en que més aviat s’amaga discretament el pas dels anys, en la vellesa l’edat torna a esdevenir tot un mèrit, fins el punt que hom ja no diu els anys que ha complert, sinó que anuncia els que complirà.

Potser sí que la supervivència de l’espècie, i de les persones, requereix que seguim tenint ganes de viure al llarg de tota la vida. Probablement el mèrit, doncs, és seguir vius cada matí.

Però perqué aquesta necessitat de comptabilitzar el pas continu del temps en intervals discrets, amb l’ajut de tota mena de rellotges i de calendaris, i d’anar-hi posant fites al llarg del camí que anem transitant, com les pedretes que Hansel i Gretel deixaven al darrere seu?.

Potser és perquè no podríem suportar que un matí, al posar-nos al davant del mirall, vegessim el reflexe d’una persona per la que han passat 40 anys des de la nit anterior, en la que no ens hi reconeixem. Igual que no s’hi reconeix el personatge de Kafka després de la metamorfosi.

Potser les fites dels aniversaris que anem acumulant i deixant pel camí no son més les baules que ens permeten anar assumint a poc a poc els petits canvis que se’n deriven del pas del temps, i reconeixer-nos-hi amb una mateixa identitat intemporal i permanent.

La pervivència, doncs, com l’autèntic objectiu de les persones i de la humanitat, però també de la identitat, individual i col·lectiva, per no oblidar mai qui som.

Joan Biscarri
Balaguer, 14/7/17