El paper dels diaris

Hi va haver un temps que els diaris eren necessaris i útils.

Necessaris perquè t’explicaven el que passava al món i et donaven elements per entendre’l. T’ajudaven a estar informat i això et permetia tenir opinió i prendre decisions.

I útils perquè els diaris —els seus fulls— tenien aplicacions diverses més enllà de la data de caducitat de la seva capçalera. Entre les més remarcables recordaré, en primer lloc, les culinàries: covar els pebrots i les albergínies de l’escalivada, conservar les castanyes calentes, embolicar els entrepans o netejar d’oli les paelles. Els diaris també servien per no embrutar el terra moll acabat de fregar, per folrar llibres que t’havien deixat i volies preservar de les llànties o la brutícia; o per fer patrons de confecció que servien per tallar la roba adequadament. Quan venia el pintor, la casa quedava empaperada amb diaris. Els ciclistes es posaven diaris sota el mallot per resguardar-se del fred, quan coronaven un port de muntanya i es llençaven a un descens vertiginós. També se’n posaven alguns padrins sota la camisa per anar en moto o amb el tractor cap al tros al mig de l’hivern. Els nens —o potser els seus pares— tota la vida han fet barrets i vaixells amb paper de diari. I paper maixé, per fer màscares o figuretes. I també es feien paperines per posar-hi caramels, castanyes cuites, peix fregit… I quan feies un trasllat, quantes copes i objectes delicats no s’embolicaven amb paper de diari…

Avui la majoria de diaris ja no saben quin és el seu paper. Han perdut els anunciants. Han perdut els periodistes. Han perdut els lectors fidels. Han perdut la batalla contra els mitjans digitals, que expliquen la actualitat al minut. Quan agafes un diari a les nou del matí et sembla que les notícies que hi surten ja són antigues. Perquè ja les vas llegir anit al Twitter, al Facebook o et van passar un enllaç a un digital a través del Telegram.

Deixeu-me ser apocalíptic: els diaris en paper tenen els dies comptats. I, en aquest epíleg agònic, molts d’ells s’han venut l’ànima als carronyaires que encara els donen crèdit a canvi d’un relat de la realitat que els sigui favorable.

Aquests diaris comprats a l’avançada ja no són necessaris. Aquests diaris comprats a l’avançada ja no són útils. Ni per sortir del pas quan s’acaba el paper higiènic al dispensador del vàter.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012),De memòria (2016) i La paraula primera (2017). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008), així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.