Espanyar

Els lladres fan saltar els panys. Els manyans i els bombers, també; quan se’ls hi demana. De manyans ja gairebé no en queden. El meu avi era manyà, però va morir jove; no el vaig arribar a conèixer.

De bombers i de lladres sí que en queden. Si mai perdeu les claus de casa o del cotxe, podeu avisar un bomber perquè us espanyi la porta. Qui no coneix un bomber? Tothom té un amic, un parent o un conegut bomber. També podeu avisar un lladre. Qui no coneix un lladre? Darrerament les televisions, els diaris i les ràdios en van plens.

Abans els pispes robaven pollastres per necessitat. Ara cobren comissions, evadeixen impostos, exploten treballadors, exerceixen monopolis o financen els partits en negre, que també és robar. Robar el que és de tots. De tots els qui paguem impostos i patim les pensions misèrrimes, els salaris mínims abusius, les taxes universitàries astronòmiques i els impostos energètics que castiguen les energies renovables, en un país de quaranta graus a l’ombra. Aquest tipus de lladres fan saltar els panys i fan saltar pels aires moltes altres coses: la possibilitat d’un futur millor.

Regalar títols de màster és robar; i menysprear l’ensenyament universitari. Pagar les reformes de la seu del partit en negre és robar; i burlar-se dels treballadors que paguem impostos. Prorrogar concessions d’autopistes amortitzades és robar; i dinamitar la confiança en el sistema públic. Engarjolar enemics polítics és robar; i fer un flac favor a la justícia. Prohibir colors i paraules és robar; i atemptar contra la llibertat d’expressió. Amagar notícies als mitjans de comunicació és robar; i condemnar els ciutadans a una visió retallada de la realitat. No voler dialogar és robar; i retratar la intolerància. Perseguir una llengua és robar; i fomentar la ignorància. Posar traves a la devolució dels arxius és robar; i reconèixer que la guerra no va acabar al trenta-nou…

Abans els pispes robaven exclusivament bens materials, com ara pollastres o gallines. Ho feien per necessitat. Ara alguns lladres roben bens col·lectius immaterials, que sempre són més difícils de reposar. I no ho fan per necessitat. Ho fan amb la plena consciència que estan fent mal a l’enemic. I, espanyant portes, fan saltar pels aires les altres espanyes que algun dia podien ser possibles.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012),De memòria (2016) i La paraula primera (2017). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008), així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.