La dignitat del president Torra

Què seria d’una vida sense dignitat? La pregunta és del president Macià i la recull Quim Torra al seu Honorables. Cartes a la pàtria perduda (Acontravent, 2011). El 131è president de la Generalitat mai no ha abandonat la idea de dignitat. La dignitat de la institució, la dignitat del país. Ho ha demostrat recordant tothora els presos polítics i els exiliats. Denunciant la repressió dels poders de l’Estat contra l’independentisme. Vindicant que el president legítim de Catalunya era i és Carles Puigdemont. Rebutjant les enganyifes del govern Sánchez-Iglesias. Plantant cara al president Torrent, quan li va retirar l’escó de diputat. Liderant amb coratge el combat de la pandèmia. I arribant fins al final amb la causa per la llibertat d’expressió en què s’ha convertit l’actuació arbitrària, irregular i desproporcionada de la Junta Electoral, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del Tribunal Suprem.

Propis i estranys han criticat que Torra arrisqués el càrrec i la legislatura “per una pancarta”. És possible que coincideixin amb els que clamaven la necessitat de constituir ràpidament un “govern efectiu” un cop descavalcat Puigdemont. O que acceptaven impassibles la pèrdua de drets dels presos polítics i dels exiliats. Indigna veure com alguns representants de la majoria independentista posen encara a la teulada del president la pilota de la seva inhabilitació. Salvador Cardús apuntava el febrer passat a l’Ara que qualsevol estratègia de desobediència civil es fonamenta en la seva força simbòlica. I que precisament aquella pancarta tenia força simbòlica en la mesura que els repressors es van sentir provocats. Així s’ha confirmat.

Torra no ha estat apartat del càrrec per posar un llençol al balcó quan no tocava, ha estat derrocat per denunciar una veritat incòmoda: l’existència de presos polítics i d’exiliats a l’Estat espanyol en ple segle XXI. Per res més i per res menys. I aquesta vegada ha estat la Junta Electoral l’encarregada de combatre la dissidència política, amb l’aixopluc del poder judicial. El missatge és clar: tallaran els caps que faci falta. I el missatge de Torra també ho és, de clar: que tallin els caps que vulguin. Després de Mas, Puigdemont i Torra en vindran d’altres disposats a tirar endavant el projecte de progrés que és la independència.

Aquesta setmana veurem com el Tribunal Constitucional rebutja la suspensió cautelar de la seva inhabilitació –costa poc aventurar-se a fer aquest pronòstic. Serà la primera vegada que això ocorre però ja sabem que els independentistes tenim menys drets que els corruptes, els lladres o els assassins. I s’iniciarà un nou camí cap a la justícia europea, que haurà de revisar novament l’actuació d’un poder judicial desbocat inscrit en un Estat en putrefacció.

Torra ha actuat amb dignitat. Aquest és el seu gran llegat. Però hi ha un altre llegat, el d’escriptor, editor i conferenciant. Un llegat que encara s’ha d’engrandir. I que ho podrà fer a partir d’ara per satisfacció d’aquells que el llegíem a El Matí, a El Singular i a Nació Digital. I també de tots els que durant la seva presidència hem admirat l’activista i polític hereu de Muriel Casals, l’escriptor erudit d’El quadern suís, l’home irònic, valent i apassionat que ho donaria tot per Catalunya.