No serà fàcil

Tampoc és per desanimar ningú, però ens ho estan posant molt difícil.

Ja no parlem  de l’amnistia, ni dels esforços del pocasolta Garcia-Castellón, per convertir en terrorista qualsevol que no faci una genuflexió quan passa ell.

Potser sí que al final podrem aprovar alguna cosa semblant a una amnistia per a tots els imputats en el procés.

Quant de temps haurà de passar perquè l’España profunda entengui que els independentistes no som terroristes, ni colpistes, ni nazis?

També és possible que els partits independentistes catalans es decideixin a col·laborar i treballin junts per la independència.

Potser sí que els de la Llista cívica, diguin el que volen fer i com ho pensen fer, i com faran política sense ser un partit polític. Potser ells ho saben.

Quan tinguem tot això clar, llavors parlarem de la immigració, de la poca vergonya dels  que s’estan aprofitant descaradament de la situació, uns que estan vivint de gorra i uns altres que estan abusant dels  més dèbils.

Potser algú explicarà quin coi de república catalana farem amb un creixement demogràfic pròxim al zero i una població immigrant que ja suposa el setze per cent.  I què farem al respecte, si es pot fer alguna cosa?

També serà bo de saber-ho.

Total, que tenim tres o quatre males peces al teler. A la vista del panorama, això de la sequera i el canvi climàtic, diràs que no té gaire importància. Ho tenim fotut.

No serà fàcil, però caldrà seguir endavant. Sense defallir.

Necessitem, ara sí, la jugada mestra. Urgent.