No encontonis

Sempre m’ha fet la sensació que la boira és tossuda. A la mínima que et descuides ja torna a rodejar el riu. És igual que més enllà de la Panadella tinguin uns hiverns de més de quinze graus a migdia. Ella torna, matí sí, matí també. Persistent, ho encotona tot.

Llegia efemèrides, un primer de desembre, ara fa anys: la negativa de la Rosa Parks a aixecar el seu cansat darrere d’on el tenia ben posat, m’ha recordat aquesta tossuderia. Tot i que una imatge m’ha portat a l’altra, no hi veig el lligam, més que en la obstinació. Perquè, simbòlicament, la boira és immobilisme; i Parks, i el seu gest en sí, s’identificaria amb el canvi.

Sigui per cansament o per dignitat, la tenacitat, en aquest cas, va trencar un mur. I anem en compte, perquè no és el mateix això que una intransigència sorda. O que es fa el sord. La intransigència del núvol caigut, sense esme de sortir de la inèrcia del fred i la humitat.

I apa, ara justifica si és que ets una tossuda o una lluitadora. Avui dia, que utilitzem la demagògia tant per dir sí o no a una ILP al Parlament com a les cuines de casa per decidir si sopem truita o creps. La negativa de la CUP a investir Mas -simplifico-, ha estat boirosa per alguns, tenaç per a altres. O a la inversa, la negativa de JxSí a modificar el candidat. El problema no el veig en la discrepància. Més aviat en la intol·lerància.

De vegades em fa mandra escriure perquè tot allò que és públic és gratuïtament disseccionable. Si fós l’opinió, rai. En un poble -sí, ho he dit- com Balaguer, la persona i l’opinió són ú. Fa molt folklòric, tenir tendència a l’anècdota i a perpetuar estigmes. Sempre seràs el que va deixar la dona amb la criatura de mesos. I tu, la que vas dir que no t’agradava la Transsegre.

Què cansat. Doncs imagina’t a nivell nacional. Que som portadors de la veritat absoluta, això ja ho sabem. Tots i cadascun de nosaltres. I que qui digui el contrari s’equivoca, cíclicament, eternament, també ho sabem.

Però no s’hi val a desautoritzar des de la víscera. Per què és tant clau, qui és el president? El pla de xoc és més o menys important que els individualismes? Per què li diuen a David Fernández que ha fet tard, oferint dos vots? A algú li interessava que no hi hagués pacte abans del 20 de desembre?… I bé, mil més. Però de vegades preferim l’insult, eh, que és més vistós. I contundent. I no cal raonar.