No a tot

Ens hi hem anat acostumant gairebé sense adonar-nos-en, que és el pitjor de tot, perquè aleshores sembla que això és “lo normal”. A falta d’altres valors, s’ha anat transmetent de pares a fils com una herència intestada, i afededéu que la canalla n’han après ràpidament, demana el que vulguis, que la primera resposta és que no, i, si de cas, després ja en parlarem.

És el NO A TOT, que no només ha envaït les pancartes, i les pintades, i les consignes repetides com un mantra, i els argumentaris dels partits de l’oposició —de qualsevol oposició—, sinó també la intimitat de les nostres llars, de les nostres escoles, de les nostres sobretaules, i, sobretot, de les nostres xarxes socials, si és que hi ha xarxes socials d’algú.

Ja gairebé no calen arguments. A la persuasió s’hi arriba per la via de la repetició, de la insistència, dels decibels, a tot arreu i per tots els mitjans possibles, tant si bé a tomb com si no. Si pot ser, més per mitjans audiovisuals que no pas escrits, que hi ha massa feina, i, si no hi ha més remei, amb un màxim de 280 caràcters —emoticones i emojis inclosos—. Com a molt s’accepta una consulta ràpida a Google per demostrar tant se val una cosa com la contrària. L’absurd de la moda ens ha portat sovint a això, a dir que NO a una cosa i NO a la contrària, o sigui que NO A TOT.

M’ha vingut al cap, no pas perquè sigui cap novetat, sinó arran d’una entrevista a Pep Puig, un històric militant de les energies renovables, que es queixa de què aquest NO A TOT ha dut, a una part de la mateixa progressia que vol aturar el canvi climàtic, a oposar-se a les instal·lacions d’energies renovables, plantes fotovoltaiques o instal·lacions eòliques, per substituir els combustibles més contaminants. I, curiosament, un dels “arguments” més repetits és el de la malversació paisatgística, on el paisatge no és concebut com quelcom dinàmic i canviant, seguint els passos de la història, sinó com un escenari rural de cartó pedra que ha de romandre immutable per quan hi vagin a passar-hi l’estiu els urbanites. Em pregunto com hauria demostrat la seva valentia el pobre Quixot al segle XVII si algú no hagués trencat els antics skylines horitzontals de la seva Mancha per instal·lar-hi arreu uns temibles gegants.

Si el NO A TOT segueix sent trending topic mundial, el dia que aconseguim fer el referèndum d’una punyetera vegada, haurem de canviar el sentit de la pregunta: ¿Desitja vostè, amb tota la seva ànima, que Catalunya continuï tres segles més sotmesa a una unidad de destino en lo universal?