Serem lliures –si volem–

Al darrer número de Presència Pere Bosch explica set episodis de sobirania que ha viscut Catalunya els darrers quatre segles. Es tracta del Corpus de Sang (1640), quan es canvia la fidelitat a Felip IV de Borbó pel francès Lluís XIII; l’aposta per Carles III enfront de Felip V per a la successió de Carles II (1705); la Junta Superior de Catalunya, que neix en el marc de l’ocupació napoleònica i la fallida de l’absolutisme (1808); les temptatives populars de proclamació de l’Estat català durant la Primera República espanyola (1873); la proclamació de l’Estat català de Macià (1931); els fets d’octubre amb Companys (1934) i el control de la Generalitat dels primers mesos de la Guerra Civil espanyola (1936).

Que en aquells moments de la nostra història la independència no prosperés es degué fonamentalment a dos factors. En primer lloc, a la possibilitat de repressió militar o policial que, combinada amb unes mínimes garanties jurisdiccionals, permetia aixafar violentament qualsevol clam sobiranista. En segon lloc, a la manca de planificació dels diferents intents per part de les autoritats catalanes: es repeteix una certa improvisació tant a nivell polític com jurídic. La realitat d’avui és ben diferent.

La involució del sistema autonòmic des de principis dels dos mil, accentuada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya el 2010, han causat l’hegemonia de l’independentisme. Un independentisme que ha estat latent al llarg de tota la nostra història. El procés que vivim, iniciat amb la consulta d’Arenys de Munt el 13 setembre de 2009, és no només l’episodi més llarg de reivindicació continuada de la nostra independència, sinó que constitueix una mobilització ciutadana –milions de persones cada any al carrer– sense precedents a la història d’Europa i del món.

Més enllà de la solidesa de la base social favorable a la independència, cal fer esment a la ingent tasca efectuada pels governs Mas i Puigdemont. D’una banda, tota l’organització d’un referèndum vinculant amb Madrid novament en contra. De l’altra, la preparació de les estructures de govern i administratives necessàries per executar un eventual mandat ciutadà favorable a la creació d’un Estat català. La feina feta pel Consell Assessor de la Transició Nacional amb el seu Llibre blanc va esdevenir ja el 2014 un mapa molt complet del terreny desconegut en què ens endinsàvem.

La Proposició de llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, presentada la setmana passada, que s’aplicarà únicament si guanya el sí l’1 d’octubre, és una garantia de seguretat jurídica molt solvent. Ultra regular les normes aplicables entre la proclamació de la independència i l’aprovació de la constitució catalana, el text preveu l’organització institucional transitòria dels tres poders estatals i regula el desenvolupament del procés constituent. Hom pot rebutjar la rellevància dels mecanismes participatius de carrer en el si del procés constituent o l’oficialitat del castellà, però temps hi haurà a partir del 2 d’octubre per a definir a consciència la nostra constitució definitiva, que esdevindrà, si la majoria així ho vol, la norma normarum catalana.

Acostumats a les votacions rutinàries de la Catalunya autonòmica, és normal que algú tingui dubtes. Es tracta de la decisió més rellevant que prendrem després de moltes generacions. Però aquests dubtes quedaran en última instància reduïts al pensament i al sentiment de cada elector. Perquè, malgrat el despotisme poc il·lustrat castellà, la Generalitat haurà fet tot el possible per assegurar la implementació del resultat democràtic i per oferir-nos una transició amb totes les garanties pel nostre benestar i per la nostra economia.