Els de tota la vida

El PDeCAT ha reivindicat al llarg de la campanya electoral ser “els de tota la vida”. El primer espot –“va Toni… que sempre ets l’últim”– era una injecció de naftalina. L’oferta, tornar als governs Mas. O directament a l’“oasi català”. Amb els resultats a la mà, l’exconsellera Carme-Laura Gil, sempre lúcida, dona per mort el projecte i atribueix la desfeta a tres premisses errònies que han guiat la seva campanya: “l’autocreença que l’èxit de Junts per Catalunya havia estat obra seva, que CDC continuava essent un element cotitzat i que els antics votants d’en Mas desitjaven que retornés a l’escenari polític.” Efectivament, “l’error ha estat majúscul en creure que el paisatge del passat era considerat per la societat catalana el quadre del futur.” Les cares i el programa volien ser la Convergència 2.0. Però com es menja que Artur Mas fos l’impulsor de la dissolució de Convergència i ara la proposta sigui tornar enrere?

Al seu torn, al míting d’ERC a Balaguer, el paer en cap Vidal volia denigrar “els de sempre” en contraposició a ERC –referint-se al PSC per Balaguer i a CiU pel conjunt de la comarca. A Balaguer, Esquerra hi ha tingut més alcaldes –i fa més temps– que el PSC i CiU junts. És cert que el PSC ha governat la ciutat en vuit mandats, de 1979 ençà, però també ho és que en diverses ocasions ho ha fet conjuntament amb ERC. I talment al Consell Comarcal i a la Diputació, de manera que ERC ha estat la principal crossa dels socialistes al llarg de les últimes tres dècades. Pot quedar exclosa, doncs, dels “de sempre”?

Més. Al seu discurs durant la nit electoral, Oriol Junqueras es felicitava perquè el partit tornaria a tenir la presidència “per primera vegada en els últims vuitanta anys” i afegia que ERC sempre ha estat “clarament” a l’oposició durant el “règim del 78”. No és així. Josep Tarradellas va ser president de la Generalitat fins el 24 d’abril de 1980, quan va traspassar la medalla de Macià a Jordi Pujol, investit precisament amb els vots de CiU i d’ERC –Heribert Barrera seria president del Parlament durant la primera legislatura i Joan Hortalà, conseller d’Indústria i Energia a la segona. Per molt que l’spin doctor de guàrdia recomani apel·lar als orígens del partit als anys trenta, un historiador no pot obviar que Tarradellas va tornar com a president en una jugada mestra de Madrid. El darrer president d’ERC va desfilar per la Moncloa i va tornar a Barcelona per apuntalar la recuperació de la Generalitat i el nou sistema constitucional, el que els seus successors anomenen el “règim del 78”. Per això fou regraciat amb la concessió del títol de marquès de Tarradellas pel rei Joan Carles de Borbó. I aquí pau i després glòria.

L’antiguitat s’utilitza a conveniència. Un partit nou que apel·la als èxits del partit que ha sepultat. El partit degà que es vol net, impol·lut, nouvingut a l’administració. Tot plegat té molts matisos. Goso demanar una mica de rigor.