Les parets de la presó

Un altre any de celebracions, desfilades, cançons i llenya del bosc.  Porten 44 anys de Sagrada Constitución i semblen prou contents.

Tenen raons de sobra per estar-ne  i més que ho estaran si tot segueix igual.

No sé qui fa les enquestes ni com les fa,  però el resultat és, sempre, que la gran majoria dels enquestats, tot i no haver llegit mai la Constitució, n’està molt contenta i no vol fer cap canvi, perquè ja els va bé tal com està.

La Constitució espanyola, contràriament al que podríem creure, no va ser dictada per Déu Pare en persona, sinó que la van elaborar uns personatges ben coneguts sota l’atenta vigilància dels poders fàctics, sobretot de l’exèrcit i l’església, poc després de la mort del dictador colpista de tots conegut.

Semblava que amb la Constitució havíem de començar una nova època de reformes i semblava que tot ens vindria de cara. Per això la va votar a favor la majoria d’espanyols.

Tanmateix, la Constitució en comptes de ser un instrument per al progrés només ha servit, l’estan fent servir, per consolidar el passat i donar més poders als que sempre l’han tingut.

Estem millor que no estàvem fa 50 anys, sobretot econòmicament i no gràcies a la Constitució, per cert, però socialment o políticament, no ha suposat el canvi que esperàvem.

Com va dir un poeta, amb la Constitució ens han deixat pintar de colors les parets de la presó. Potser sí que va per aquí la cosa.

Pel que fa a la nostra relació amb Espanya, és evident que la Constitució és sempre un impediment, un fre i una amenaça.

Caldrà fer alguna cosa. Per exemple marxar.

Salut i república.