L’educació postpandèmica

Fa uns dies, una estudiant de periodisme de la Pompeu Fabra em demanava, per un treball de la facultat, quines conseqüències o aspectes positius es podrien treure de la pandèmia de cara al futur de l’educació. Resumeixo.

Sóc una mica escèptic sobre la capacitat dels humans d’aprendre de les catàstrofes i actuar en conseqüència. Ja hem vist un seguit de desgràcies ambientals que potser han servit per remoure consciències individuals, però que no han fet moure ni un mil·límetre la realitat mundial. Malgrat tot, les societats, i també l’educació, s’adapten als canvis per pura necessitat de supervivència. Per tant, crec que es poden esperar certs canvis en el món educatiu a conseqüència del canvi social que ha significat la pandèmia. Si més no en dos aspectes:

1/ Les tecnologies. Està clar que hi ha hagut una acceleració en la tendència, que ja existia, d’ús de les tecnologies telemàtiques en l’educació. Una tendència preexistent, però que es limitava a certes minories, mentre que ara s’ha estès a sectors socials molt més amplis per pura necessitat, tant en l’àmbit de l’ensenyament universitari com del primari i secundari. Una extensió que, en bona part, continuarà en la postpandèmia.

Un aspecte positiu d’aquesta extensió és que cauran tant les pors com els mites tecnològics. D’una banda hi havia qui temia que aquestes tecnologies podrien arribar a substituir els mestres -igual que en les altres feines hi ha qui creu que les tecnologies en general, i el treball telemàtic, en particular, podria substituir els treballadors-. Ja als anys seixanta quan el psicòleg americà Skinner, pare del conductisme operant, va proposar les màquines d’ensenyar i l’ensenyament programat -allò que després va ser l’Ensenyament Assistit per Ordinador-, va sorgir el temor que les màquines substituirien als mestres, cosa que, naturalment, mai no va passar. Probablement les noves tecnologies d’ensenyament no presencial seguiran el mateix camí, i acabaran com un complement, o un recurs més, a disposició dels mestres. A més, precisament l’extensió massiva d’aquestes tecnologies, probablement també comportarà un major coneixement de les seves limitacions, més enllà dels qui pensaven que serien la panacea de l’educació del futur.

D’altra banda, ha quedat clar que l’accés massiu a aquestes tecnologies requerirà també fortes inversions. Ja s’ha vist el cost que té no invertir en serveis públics com l’educació o la sanitat.

2/ Les relacions socials. La pandèmia també ha servit per subratllar la importància de l’escola com agent de socialització. I les relacions socials a l’escola no només inclouen aspectes cognitius sinó també emocionals. És significatiu que en la desescalada educativa s’hagi parlat de la necessitat de l’acompanyament emocional als alumnes. Les relacions cara a cara, incloent-hi el contacte físic, són interaccions molt complexes i subtils, que no es poden substituir mirant-se les cares a les pantalles. I això tant pel que fa a les relacions alumnes/mestres com a les relacions entre iguals, per tal d’estimular el que jo en diria “empaties creuades”, que són habilitats socials que també s’han d’aprendre, malgrat que mai no surtin als informes PISA, i que cada dia es consideren més necessàries.

Res no podrà amortitzar la tragèdia d’aquesta pandèmia, però tant de bo que, en l’aspecte tecnològic com en el social, ens ajudi a millorar l’educació del futur. Els hi devem, sobretot, als qui més l’han patit.