L’autocar

L’autocar  avança  amb una bona velocitat però sense saber molt bé cap a on anem.

El xofer ha desaparegut  i  anem augmentant  la velocitat que portàvem, per una carretera que fa baixada,  amb un fort desnivell  i un destí desconegut.

 Allà lluny es veu un paisatge no molt definit, com uns arbres o unes muntanyes boiroses, no molt concretes, potser és la mar, ara que ho dius. Igual va i pel mig hi ha un abisme, un penya-segat però tampoc se sap del cert.

La ràdio de l’autocar, a tota pastilla, ens anuncia que tot va bé, que Rússia potser que acabarà afluixant una mica,  que la inflació ha pujat, que la llum i la gasolina seguiran pujant, però que és de moment.

Pel que fa a Catalunya, tot sembla que va lleugerament pitjor que no anava. Ara la GC demana una recompensa de 450 euros trimestrals pel seu dany moral. Només val 450 euros. Una moral barateta.

Mestres i professors s’han embarrancat en unes protestes semi professionals que tampoc no sembla que hagin  d’acabar gaire bé.

La Justícia espanyola, manipuladora, segueix amb els 4000 independentistes imputats, 4000 famílies trasbalsades per una decisió arbitrària, escrotal, d’uns personatges grotescos vestits de negre.

Els nostres líders, en comptes de plantar cara s’amaguen  i van fent  el despistat.

Hi ha gent, oh sorpresa, que diu que hauríem d’estar contents perquè, malgrat tot, l’autocar es mou.

Cal pensar que en algun moment la maquinària  en tindrà prou i  farà un pet com una aglà.

Potser serà el moment de tornar a començar. Estem al cas.