L’antiga Església de Santa Maria d’Almatà llueix façana mentre espera la segona fase de la restauració

L’associació d’obres del santuari del Sant Crist ha finalitzat la primera fase de la recuperació de la façana i l’entorn de l’antiga església de Santa Maria d’Almatà, el primigeni temple que va donar lloc al santuari del Sant Crist.

De fet, la portalada i la rosassa romànica encara es conserven com a part de la façana de ponent de l’actual santuari.

La primera fase d’aquesta actuació ha consistit en l’arranjament de la teulada i l’entorn de la façana, així com una part del pati del convent de les Clarisses, que queda com a espai públic. En aquesta zona, s’ha descobert una necròpolis cristiana medieval amb 53 enterraments i dos de musulmans. També han sortit a la llum diverses estructures d’edificacions que s’havien construït a l’entorn del temple.

En una segona fase, el Bisbat té prevista la restauració de la façana romànica, tapiada almenys des de principis del segle XX. Des de la passada tardor, però ja està al descobert la rosassa per la part interior, ja que fins llavors estava tapada per part de l’estructura del sistema de calefacció del temple. Aquesta obra ha estat possible en part gràcies a l’herència de Milagros Escribà que s’ha destinat a actuacions socials i culturals.

L’església de Santa Maria d’Almatà es va construir sobre les restes de la mesquita major entre els segles XII i XIII. Segons la documentació, era una església amb planta de creu llatina amb l’absis orientat cap a llevant, de la qual resten en peu la façana i part de la coberta, que conserva algunes mènsules originals. Amb el pas dels anys, però, el culte al Sant Crist anava en augment, amb la qual cosa va passar d’ocupar una petita capella lateral de l’església de Santa Maria d’Almatà a un espai més ampli, que va derivar en la construcció d’una gran capella, que amb el temps s’acabà transformant en l’absis de l’actual santuari. La forta devoció de la ciutat cap al Sant Crist explica el canvi d’advocació del temple, així com les reformes posteriors, canviant fins i tot l’orientació cap a sud a nord.