L’abstenció

No direm res del Sànchez perquè nosaltres, això de Justícia espanyola manipuladora, fa anys que ho diem. Poques sorpreses.

Ha començat una nova campanya electoral. En sentirem de tots els colors i poques propostes clares.

Amb la campanya han tornat a sortir els llestos de l’abstenció  i els seus salvífics brindis al sol. Són la solució. Es pensen ells.

Em permetré una reflexió al respecte i serà la darrera reflexió sobre el tema.

L’abstenció està bé si s’entén com una reacció més o menys lògica a una situació grotesca, irrisòria, de la política.

Si diu: no votaré perquè n’estic fins a la coroneta, fins al fetge, fins als testicles o fins a les trompes de Fal·lopi de polítics i de política, no em crec res. En conseqüència, no votaré, m’abstindré i punt. Adéu.

Aquesta és una postura no molt elegant, no molt intel·ligent, però és l’única que pot justificar l’abstenció. Totes les altres, com ara parlar del govern de Vichy referint-se a la Generalitat o dir que una alta abstenció farà que les forces espanyolistes s’avergonyiran  i es faran demòcrates, o que s’adonaran del seu comportament injust i el rectificaran, no és que sigui poc intel·ligent, és el que segueix.

Així i tot, hi ha gent que ens ho repeteix a viva veu, com si res, cada any.

Es cert que la situació és complicada i que no és gens avinent parlar de política ni de futurs  però ho hem de fer.

Cal mirar quina serà la millor opció i obrar en conseqüència. Com sempre.

Hi ha alguna garantia d’independència?  Som-hi, doncs.

Salut i república.