Marejar la perdiu és una de les formes habituals de funcionament de la nostra societat. Ells no, ells van directe a la barraca. Clar, pots dir, ells tenen el Tribunal Constitucional que els va fent les lleis a mida i a mesura, és cert. Ells tenen tots els poders de l’estat per anar fent lleis i decrets, ordres i contraordres, és cert. Ho tenen tot a favor i no descansen mai. Nosaltres no, nosaltres tenim justet els que ens deixen tenir i encara sempre ratant d’aquí i d’allà, també és cert. No podem dir res en contra. Així i tot una certa afició a anar marejant la perdiu també la tenim i és gratis. No ens l’ha imposada ningú i tanmateix, ja ho veus.
Tenim la perdiu a punt de vomitar i encara la fem anar ballant, que si la llista unitària, que si cal jo no vaig a la llista, que si la societat civil. Mira que és fàcil: primer la independència i després ja farem el govern. No hi ha manera. Els independentistes tenim tres o opcions clares per votar, tres partits clarament independentistes. Vols dir que cal remenar més les olles? Vols dir que cal donar-li més tombs? Se veu que sí, que no ho tenim molt clar, que cal embolicar una mica més la troca. Amb la perdiu feta pols que tenim, encara hi ha qui torna amb la vella cançó del poble pla i les classes desfavorides. Però que no has vist que si no som independents no podrem lluitar mai en favor de les classes desfavorides? que haurem d’anar sempre pidolant? Se veu que no, que no ho han vist. Ja t’ho dic: la perdiu a punt de vomitar.
