La mordassa del corder

Qui no es veu, no és notícia. Si els carrers són buits és que tot va bé. Potser és aquesta, la lògica de la mordassa. Calia fer neteja, de carrers i de diaris, diríem.

S’obliden, els amordassadors que, de vegades, nosaltres mateixos ens tapem la boca. Quan el periodista obre amb la crema de contenidors en una cimera, però no parla de quant costa reunir aquells que acabaran no decidint res. I nosaltres, pobres il·lusos, acatadors de la imatge i la paraula sagrada de qui locuta, acabem claudicant: sí, això no ho haurien de fer. Cremar contenidors els desautoritza. Trencar mobiliari urbà no serveix de res. Quan ens tornem socials fins a la medul·la, reivindiquem civisme.

I no dic que no sigui bàsic i imprescindible per a la convivència. Prefereixo els carrers nets. Però, quan llegeixo impunitats, corrupteles i tràfics d’influències, no puc deixar de pensar que que els tios que cremen contenidors, els que fan escraches, els que criden a la porta del Parlament… tots ells, són el nostre exèrcit. La força de la desesperació. L’arma que tenen els que ja no tenen res. Però això és igual. El silenci fa net. I pulcre. I seriós.

Penso que les mobilitzacions ciutadanes dels darrers anys han hagut de ser molt destructives. Com un tsunami humà. Devem haver cremat tants milers d’euros en contenidors que la cosa no es podia suportar. Estic segura que els nostres dirigents van veure perillar, fins i tot, la salubritat de les ciutats. No devien saber on amagar la brossa, osti.

Devem haver tacat tants vestits de polítics que s’haurà hagut d’ampliar el pressupost en tintoreries. D’una manera dràstica i preocupant. I, segurament, hi ha hagut milers i milers de membres dels cossos de seguretat que han vist seriosament amenaçada la seva integritat en la seva vida privada. No pas per problemes amb la justícia, sinó a causa de bandes de desaprensius que s’han organitzat per actuar d’individu a individu.

I és que, quan hi ha manifestacions, la gent de bé no hi va. Ningú té nassos d’acostar-s’hi. Hi ha un ambient tan perillós, allí dins, tan esgarrifós… És igual que la muntin els infermers del CAP. O els pares i mares de l’AMPA. És esgarrifós. No s’hi podia fer més, s’ha hagut de legislar.

El dret de queixa ha de ser estètic. No es pot anar pel món titllant-se de país avançat, europeu i modern i tenir gent al carrer que crida en contra i condemna impunement. La llibertat d’expressió ha de ser modelada amb cura. No és un veto, és clar que no. És una estilització. Una passada per la perruqueria. Tot just una depilació. Estira. Que aquests no es queixen. Tiba.