La independència dels fotons

Diguem-ho clar, als grecs se’ls ha fet xantatge. Si voteu Syriza, fora de l’euro. Si feu un referèndum, no hi ha rescat. Si no compliu els terminis, es tanca l’aixeta. Però darrerament passen coses que em fascinen. Coses que pensava que mai dels mais podrien ser.

Tots diem el mateix, què malament havien d’estar, a Grècia, perquè no hagi colat el farol. Les amenaces sonaven convincents. Però encara negocien, tu. No és tant important que puguin tenir més o menys raó. És que obliguen a trencar un estatisme. Vull dir, obliguen al canvi.

Avui dia ja no es juga a les garrotades, com a mínim a occident. Es juga a veure qui té el discurs més intocable. Amb reforços econòmics i de poder darrere, si vols. Però les armes són paraules, gestos, fotografies. Passa que Europa sempre ha estat massa seriosa. I Grècia massa optimista, si tu vols. I els contraforts de Grècia “només” han estat dos votacions. Per això em fascina. Sembla que siguem democràtics.

Més coses fascinants: la ILP pel dret a l’habitatge digne, contra els desnonaments i la pobresa energètica s’aprovarà al Parlament en el ple del 22 juliol. I tant, si podem, deien els de la PAH. Doncs mira, sí.

La tossuderia de la PAH també ha estat digna d’elogi. Al Congrés li van tancar la porta als morros però els civils insurgents encara no havien dit la darrera paraula. És un triomf civil. Una ideologia que de bon principi semblava reaccionària però que ha acabat convencent. Perquè és de sentit comú. No podem permetre’ns deixar la gent al carrer. I menys amb tants pisos nous i ben acabats com hi ha. I buits.

Hi ha d’altres coses que em fascinen. Més que el fet que dimarts la New Horizons arribi a Plutó, em descol·loca el pacte que PSC-Ciutadans han escenificat a Lleida. Ja fa dies que molts hem après a no donar un sentit literal a les declaracions. Sobretot les dels polítics. Per tant, ja no dubto gaire si aquesta encaixada pot donar alguna explicació a la xiulada a Ros en un acte de la ANC – la que va haver de parar la Forcadell-. Però això no em treurà la cara de sorpresa.

El món, la gent canvia. En tots els casos que em fascinen, excepte en el tema de Plutó, la tendència és la mateixa: si en parlem, en pot sortir qualsevol cosa. El que a m’agrada és la quàntica de les converses. Més que les probabilitats, les possibilitats. És que havia arribat un moment que en dubtava… però mira, no. No està escrit.