La fi de l’abundància

Finalment, un polític  de primera fila s’ha decidit a parlar clarament de la situació d’Europa.

Emmanuel Macron ho ha explicat  i, tot i que al final ho ha maquillat una mica, ha dit textualment que hem arribat “a la fi de l’abundància”.

Estem vivint la fi dels productes i les tecnologies a baix preu. Fins i tot estem vivint la fi de les matèries primeres, inclosa l’aigua,  a baix preu. Entre la pandèmia, les vacunes, la guerra d’Ucraïna, la sequera, la manca de matèries primeres, les onades de calor i la manca de solidaritat mundial, hem arribat a una situació límit. Potser sí que caldrà fer alguna cosa.

Feia temps que no sentíem un discurs tan clar com aquest.

Un dels perills d’aquesta situació tan delicada és el reforçament dels règims poc democràtics o directament  dictatorials.

Ara, a la “meseta”,  sortirà un o altre dient que per solucionar el tema el que cal és “mà dura” i remar tots junts en una sola direcció.  No caldrà dir quina és aquesta “sola direcció”.

A Catalunya,  atenent  el principi bàsic que diu que l’important per reforçar l’Espanya imperial és fer que els catalans estiguin barallats entre ells, seguiran la seva campanya d’enfrontament dels partits independentistes, de manera que la gent acabi dient, que l’important és la recuperació econòmica i que això de l’independentisme són ganes d’enredar que tenen uns quants vividors.

Companys, companyes, prou de fer el ruc.

Una situació de risc per al govern central, pot ser, per nosaltres, una ocasió per portar endavant les nostres reivindicacions.

Anem per feina.