La discreció és sempre una virtut?

Aquests dies s’utilitza sovint la paraula ‘discreció’. Junts pel Sí i la CUP consideren que es necessita prudència i temps per poder arribar a un bon acord. Critiquen la pressió mediàtica assegurant que pot enterbolir les negociacions i, per això, les poques novetats ens arriben esglaonadament. Tot i així, aquest pla o estratègia no acaba de convèncer a molts ciutadans que esperen noves informacions i exigeixen conèixer aviat el desenllaç de l’atzucac. Per tant, sempre cal actuar amb discreció?

És evident que en determinades situacions cal mesurar molt bé cada gest i cada paraula. Tots sabem que, moltes vegades, una mirada es pot convertir en tota una revelació. De fet, la discreció no deixa de ser una manera d’actuar, de comportar-se, d’encarar un problema. La nostra actitud en un moment concret és una valuosa font d’informació. Rumiar cada mot o parlar sense mesura, ser afable o mostrar-se distant, semblar nerviós o transmetre serenitat. Aquest llenguatge no verbal genera una gran quantitat d’impressions i, alhora, configura el nostre propi retrat.

Aleshores què determina si cal o no actuar amb discreció? No depèn només de la nostra manera de comportar-nos sinó també del context en el qual ens trobem. Els nostres interessos canvien i, per tant, les nostres reaccions també. La discreció pot formar part d’una estratègia comunicativa o d’una resposta meditada i executada minuciosament. Per això, hem de saber interpretar bé totes les accions individuals i col·lectives.

El procés que viu Catalunya probablement requereix, en algunes circumstàncies, ser discret i no proporcionar més informació de la necessària. Cada pas ha d’estar molt ben calculat, no es poden ensenyar totes les cartes als rivals polítics i, encara menys, als adversaris. Les dates clau de la campanya electoral espanyola s’entrecreuen amb les que determinen el futur del procés català i això ho hem de tenir molt present. Per tant, treballem amb discreció perquè quan actuem puguem fer-ho amb fermesa i determinació.