Kilian, muntanyes, bèsties i gent

N’hi ha que se senten bé quan ja ho han fet. Els agrada explicar-ho, recordar-ho. N’hi ha que en gaudeixen mentre ho estan fent. La gent anem a la muntanya a provar-nos, a compartir, a competir, a estimar. Hi ha voluntats dispars per fer cap al Pedraforca. I sembla que només tinguem una cosa en comú: l’espai.

Fa uns dies llegia a la Vèrtex una entrevista a Sebastià Massagué, bomber, que va dir que tot el que hi havia explicat no serviria de gran cosa. Ho va dir perquè, els que llegim la revista de la FEEC solem ser federats i membres d’alguna entitat esportiva. I l’home, és clar, té instints pedagogs més enllà dels excursionistes.

En Sebastià parlava de la seguretat en muntanya, del Kilian (tendència i repercussió), del medi. Deia que, en la mesura que els rescatadors són més bons, més còmodes ens hem tornat els usuaris. Ens acostumem que hi haurà algú que ens treurà d’allí, si van mal dades. Però els bombers es plantegen si els cal seguir sent millors o bé frenar la necessitat de rescats. És com tot: val més prevenció que actuació, oi?

En aquest sentit, és important la feina dels centres o clubs esportius, sempre que destil·lin una mica de seny, perquè et poden dir que no. Que no ets prou fort per fer aquella ascensió. Que no estàs preparat per aquella via. Al Centre Excursionista de Balaguer podem, oh sacrilegi, anul·lar una sortida a causa de la climatologia.

Els excursionistes de la vella escola -els que sempre portem roba de més a la motxilla-, de vegades, critiquem els corredors; ens en riem de la seva incapacitat de reconèixer per on passen, de la seva manca d’orientació. A banda d’això, que és anecdòtic, perquè estic segura que per a ells som uns domingueros (i tan amics, eh?), els fem responsables de la degradació de l’entorn perquè solem vincular el coneixement del medi amb el respecte.

Però, sentint-ho molt, he de dir que, aquí, ens equivoquem. Molts dels organitzadors de curses vigilen el recorregut per tal de no desfer la muntanya. La netegen abans i després.

Ho hem d’admetre, som molts més, ara. El Mont-roig sembla un formiguer el cap de setmana. I la Pica. I el camp base de l’Everest. Però les dimensions del món són les mateixes. I tots comptem perquè tots trepitgem.

Cadascú fa el que vol, on vol. La muntanya no té amo. Les emocions tampoc. Només hi ha un límit i és el que deia al començament: espai compartit. Sí, ens hem d’educar per anar a la muntanya però, sobretot, en respecte. Diria més, la devoció per tot el que envolta el nostre camí hauria de ser sagrada. Sagrades muntanyes, sagrades bèsties, sagrada gent que hi viu.

Mirar la catàstrofe a l’Himàlaia només des de la pell dels nostres alpinistes és reduccionista. Però hi ha passat un fet que voldria remarcar: fos quina fos la seva disciplina, tant la Núria Picas com el Ferran Latorre van decidir anul·lar l’ascensió. Tot i que al seu camp base la cosa no va ser greu i podien haver atacat cim. Tot i que suposava renunciar a un somni. Va dir, la Núria, que ho van fer per respecte. Per respecte als sherpes, que tenien la preocupació dibuixada als ulls. Per no supeditar la vida a la seva ambició. Sagrades muntanyes…