Volem televotar

A banda del plaer de contemplar l’expulsió de la Casa Blanca d’un energumen, les darreres eleccions als Estats Units ens han dut l’espectacle lamentable d’un inacabable recompte de vots més propi d’un país tercermundista que de la primera potència, econòmica i tecnològica, del món actual. De fet, no descartaria que hagi estat el producte d’un guionista de pel·lícula de suspens que ha aconseguit, si més no, fer-nos aprendre on són els estats americans mentre esperàvem, ja sense ungles als dits per rosegar, el recompte dels vots per correu.

Resulta sorprenent que aquesta obsessió, ara agreujada per la pandèmia, per tal que ho fem tot a distància, hagi envaït tots els àmbits de la nostra vida excepte el vot. Ens hem hagut d’acostumar, per gust o per força, a teletreballar i a teleestudiar. Ja fa temps que els bancs mantenen als seus clients passant fred a les cues dels carrers, davant les seves oficines, per intentar convèncer-nos que no hi anem, que ho fem tot per internet. Ja podem pagar, cobrar, fer transferències i tota mena de transaccions econòmiques sense moure’ns de casa. I de passada, com qui no vol la cosa, redueixen costos de personal.

Les administracions públiques han après, en aquest cas molt ràpidament, la lliçó, i ja ho podem fer tot telemàticament, demanar ajuts o subvencions, tramitar papers, fer les declaracions de renda, ser informats de multes i pagar-les, i una llarga llista de gestions, moltes d’elles importants, per a les que disposem ja de diverses formes d’acreditar, telemàticament i fefaent, la nostra identitat.

No cal dir que ja fa temps que podem comprar qualsevol cosa per internet, des de bastonets per les orelles fins a mobiliari domèstic o bitllets d’avió, i esperar còmodament que ens ho portin a casa. Amb la pandèmia, fins i tot el dinar ens el poden portar a casa més despresa que quan anàvem a un restaurant.

Aleshores, per quins set sous una cosa tan senzilla com emetre un vot s’ha quedat ancorat al segle XIX? Perquè, a l’hora de votar, tot s’ha de fer “in person”, fins i tot a risc de contagiar-nos amb el virus? Tan se val si es tracta d’escollir un Parlament, com si és per elegir un president del Barça que no ens faci tanta vergonya aliena com el mateix Mr. Trump.

Tècnicament no sembla que hi pugui haver cap mena de problema. Actualment ja podem fer qualsevol cosa acreditant amb seguretat la nostra identitat i evitant enganys o errors, o si més no això és el que ens diuen quan ens hi juguem els nostres diners.

D’altra banda, una cosa que vam aprendre amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, entre d’altres, és que hi ha solucions informàtiques, fins i tot, per controlar en temps real si s’ha votat o no. Les possibilitats tècniques són gairebé infinites, i fins i tot el vot telemàtic podria resoldre l’etern problema, que sembla que algú no vulgui resoldre, del vot dels desplaçats a l’estranger, que han de fer un autèntic viacrucis per poder exercir el seu dret de vot en plena era de la telemàtica per a tot.

És clar que, avui per avui, hi ha lleis electorals que impedeixen el televot, però una altra cosa que vam aprendre l’1-O és que són les lleis les que s’han de canviar per estar al servei de les persones, i no a l’inrevés. ¿O hi ha algú que no vulgui que sigui així, igual que a vegades es pot governar telemàticament, o prendre possessió d’un càrrec a distància, i a vegades, segons el Tribunal Suprem, això no es pot fer de cap de les maneres?

Potser encara ens falta molt per ser una república digital com a Estònia, però si en temps de pandèmia no ens plantegem d’una vegada el televot, quan se suposa que ho farem?