Kriptovulnerables

Potser sí que ens havíem cregut semidéus. O superherois amb superpoders. Com un increïble Hulk de pell cuirassada a prova de tota mena de patacades. O com un enclenxinat volador amb malles i capa vermella, amb força sobrehumana i vista de raigs X. I potser sí que aquest virus ha estat la nostra kriptonita que ens ha fet descobrir, de sobte, la nostra vulnerabilitat.

Ens havíem acostumat que les desgràcies eren cosa, o bé del passat, o bé de països tercermundistes. En qualsevol cas tot ens quedava molt lluny. Les malalties, les grans sequeres o els diluvis, la fam, els bombardejos, els terratrèmols, els tsunamis i les esllavissades que s’enduien poblacions senceres. Tot quedava molt lluny malgrat que ho veiéssim cada dia a la tele. Però a tot t’hi acostumes, que hi vols fer? No deixaràs pas de dinar per això. Dos-cents morts o tres mil, si fa no fa, pobra gent. Sort que nosaltres som aquí, i aquí no arriba mai res, per alguna cosa som el primer món, amb un sistema sanitari potent, i un estat del benestar que ja el voldrien, i tenim la vida assegurada i reassegurada per la seguretat social, i amb assegurances de vida, que vol dir que fins i tot ens paguen per morir-nos.

I de sobte es presenta el virus-kriptonita des de la Xina -el virus xinès de Donald Trump- i les forces se’ns esvaeixen. I Superman, incrèdul, es caga a les malles. Els caps d’estat amb més testosterona que neurona s’apressen a dir que aquí no passa res, que “España es una i no cincuenta y una”, i que tots som “novios de la muerte” i “todo por la patria”. Ja hi haurà temps per reclamar responsabilitats polítiques, però mentrestant els milers de morts ja hi són. Més que en tots els terrorismes de la història.

Vés a saber si algun dia tornarem a alguna cosa que s’assembli a l’antiga normalitat. I si els supervivents n’haurem/n’hauran après alguna cosa de tot plegat, més enllà del que ens vulguin ensenyar un ramat de tertulians mediàtics i d’opinadors professionals. No ho sé perquè a vegades als humans ens costa massa d’aprendre. Però em conformaria que mai més no ens tornéssim a creure invencibles, invulnerables, superherois “nasios pa matà”.

El psiquiatre i escriptor Ramon Riera, en el seu recent llibre “L’herència emocional”, explica que durant segles els sapiens han considerat els valents com aquells individus exempts de por -el mite del soldat sense por- i els han usat per a fer guerres i tota mena de barbaritats a les ordres del poder, mentre que els sapiens de les societats modernes han començat a entendre que “l’heroi modern és el que té la valentia de poder tenir por, d’acceptar la pròpia vulnerabilitat”, i que és la consciència de la nostra vulnerabilitat allò que ens fa més humans, més capaços d’empatitzar amb els altres, i de connectar amb les nostres pròpies emocions.

Però també pot ser que anem enrere. Quan fa dos segles les dones havien de tenir molts fills perquè la majoria se’ls morien, les famílies van haver de blindar-se emocionalment de l’extraordinari dolor que representaria la mor d’un fill per una família actual fent una desconnexió emocional. La pregunta és, davant la immensitat de l’actual tragèdia què farem els humans actuals, anirem per feina o bé ens embolcallarem amb una nova escorça emocional -la majoria eren vells, la majoria tenien malalties prèvies- per tal d’evitar el dolor i esvair la consciència de la nostra vulnerabilitat?