Independència o res

L’ANC ha fet els deures i, malgrat la pandèmia, el proper 11 de setembre celebrarem noves mobilitzacions independentistes, aquesta vegada amb actes descentralitzats arreu del país, estàtics, amb aforament limitat i reserva prèvia de lloc. A Balaguer ens trobarem davant del Santuari-Basílica del Sant Crist i del Castell Formós, seu dels comtes d’Urgell fins que Jaume II en sortí per rendir-se a Ferran d’Antequera; la nostra primera derrota, el primer govern castellà que tindria el país.

La Diada d’enguany està marcada per la crisi sanitària, econòmica i social que ens assota. Aviat farà tres anys del referèndum del Primer d’Octubre i el bloc independentista continua dividit i enfrontat. La divergència estratègica és evident, entre l’aposta per forçar un diàleg d’aparador i la necessitat de mantenir una confrontació permanent amb l’Estat que ens oprimeix. De què s’hi ha de parlar, a la taula de diàleg? Ni l’indult ni la reforma del delicte de sedició resoldrien la causa general que hi ha oberta contra tantíssims represaliats. Amnistia? Amb quines majories a les Corts? Compliment de les inversions endarrerides de l’Estat? Hi ha altres meses que se n’han d’ocupar. Recuperar l’Estatut de 2006? Modificar el sistema de finançament? Si cap d’aquestes opcions són sobre la taula, hi pot ser l’exercici del dret a l’autodeterminació?

Més enllà de la dicotomia diàleg/confrontació, el jurista i politòleg Albert Noguera proposa un canvi de paradigma per gestionar el “mentrestant” en què ens trobem. Per a la formació d’un nou estat independent es necessita un acte de poder polític que manifesti la voluntat popular i legitimi la secessió (un referèndum o una victòria electoral) i un acte jurídic constitutiu (el reconeixement internacional de la DUI o una Constitució). Noguera constata que no tenim problema a l’hora de generar actes polítics, moments fundacionals, però sí per transformar-los en un acte jurídic constitutiu del nou estat.

La seva proposta passa per superar la concepció jurídica del dret i assumir-ne una de sociològica, en la qual els actes jurídics constitutius es donen per evolucionisme jurídic per aglomeració. Amb altres paraules: es tractaria d’abandonar l’aspiració de passar “de la llei a la llei” i construir, en la quotidianitat del país, “formes d’institucionalitat social i de pràctica política republicana paral·lela”. Normalitzar l’Assemblea d’Electes de Catalunya amb períodes de sessions ordinaris, consolidar els Consells Locals per la República com a instància institucional de participació dels agents socials locals, impulsar els CDR com a xarxes de solidaritat veïnal… L’objectiu seria generar un desajustament entre la realitat social catalana i el sistema jurídic espanyol que fos “motor de conflicte” i permetés afrontar un nou momentum amb una base material sòlida per, aquest cop sí, consolidar l’estat català independent.

Quan, el 1412, els notables de la Corona reunits a Casp van fallar a favor dels Trastàmara, Margarida de Montferrat va pronunciar al comte Jaume la cèlebre sentència “fill meu: o rei, o res”. Avui també tenim moltes dificultats com a país per tirar endavant. Externes i internes. Però constatem que no hi ha altre camí que buscar estratègies noves i persistir en la lluita per l’estat propi. Malgrat tot, ara diem: independència o res. Tard o d’hora la recuperarem.