Impunitat

Es evident que un crim, un delicte, és més violent, més criminal segons qui el faci. No caldrà posar molt exemples.

Un pederasta és sempre un criminal, però si el pederasta és capellà  és molt pitjor i si és el jutge d’un tribunal de menors  ni t’ho explico.

Suposo que hi ha una paraula llatina que dóna nom al cas.

Quan la justícia és capaç d’encobrir durant 27 anys el cas d`un policia que va matar un noi al mig del carrer, anem malament i si el policia que mata, amb un tret a l’esquena, un obrer detingut pot arribar a ser un oficial encarregat de l’ordre a Catalunya, anem malament.

Hi ha institucions  o serveis de l’estat que han de ser absolutament creïbles, han de tenir tota la confiança dels ciutadans.

No pot ser que un tribunal estigui sota sospita de parcialitat.

A Espanya ja no estan sota sospita. Tothom té la més absoluta seguretat de què són tribunals de pixarrí. Del pixarrí suprem, constitucional, electoral central o de cuentas.

Es igual. Ja no es fan vergonya de res. Estan tan segurs de la seva impunitat que ni s’amaguen a l’hora de fer públiques les seves conclusions.

Van parlar de “la banda armada sin armas” que ja té pebrots i de “terroristas sin actos de terrorismo”.

Ara al judici del Major Trapero han donat un pas més i han arribat a un delicte que farà riure a mig món:  “asesorar quizá  de manera no consciente”.

Estem parlant d’un assessor inconscient? Es pot ser més ruc?

Es pot. Encara en sentirem de més grosses.

Es la impunitat del “atado y bien atado”.