Immersió lingüística: unir o separar?

A vegades sembla que la immersió lingüística la van inventar a Catalunya un grapat de nacionalistes intransigents que tenien ganes de tocar allò que no sona. Però convé saber una mica de què parlem.

En realitat, la primera experiència d’immersió lingüística es va dur a terme a l’escola de Saint Lambert, al Quebec, el 1965. Era la resposta a la demanda d’un grup de famílies angloparlants (la llengua predominant) que havien detectat en els seus fills, greus deficiències en l’aprenentatge del francès. La proposta va consistir en escolaritzar als nens de llengua familiar anglesa (la majoritària) en una segona llengua, el francès, com a llengua vehicular per a tothom durant els tres primers cursos, i posteriorment s’anava introduint progressivament la llengua anglesa, primer com assignatura i després amb una major presència. L’experiència va ser tant positiva per a tot l’alumnat que va esdevenir la base dels sistema educatiu lingüístic al Quebec.

Però la principal fonamentació teòrica d’aquesta experiència no va arribar fins a finals dels anys 70 i principis dels 80, quan el professor de psicologia de la Universitat de Toronto James Cummins va desenvolupar el concepte d’”interdependència lingüística” basada en la capacitat cognitiva de transferir certes competències lingüístiques comunes d’una llengua a una altra, sempre que es donin certes circumstàncies, i en particular d’una segona llengua (L2) a la primera (L1). Altrament dit, els aprenentatges en una segona llengua minoritzada (no dominant socialment) es transfereixen a la primera, i ambdues en surten beneficiades.

A Catalunya va ser Miquel Siguan, Catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona i especialista en psicolingüística, qui va importar la immersió lingüística del Quebec per aplicar-la al sistema educatiu català, sota la direcció de Joaquim Arenas, aleshores director del Servei d’Ensenyament del Català.

Siguan, partidari del bilingüisme, va se criticat “d’una banda i de l’altra” precisament per aplicar al sistema educatiu català un projecte educatiu bilingüe. De fet, la primera aplicació del Programa d’Immersió Lingüística (PIL) es va fer el curs 1983-84 a 19 escoles públiques de Santa Coloma de Gramanet amb alumnes majoritàriament castellanoparlants.

L’èxit del sistema ha estat reconegut per tots els organismes científics internacionals, i els propis resultats dels coneguts informes PISA en deixen constància de que l’alumnat català, sigui quina sigui la seva llengua d’origen, coneix el castellà, a més del català, amb un nivell superior al de la mitjana espanyola. I això considerant el major nivell de nova immigració que ha arribat a Catalunya en els darrers anys des de tots els països del món.

La paradoxa és, doncs, que la immersió lingüística és un model d’educació bilingüe, pensada per a una societat multilingüe, mentre que la propostes de models anti-immersió, són models monolingües i separadors. Qui uneix, doncs, i qui separa?.