Homuncle 2

 

Ara mateix al món són uns 7.700 milions, i si hi afegim totes les que han estat al llarg de la història de la humanitat, la xifra deu ser incalculable. Totes i cadascuna d’elles diferent de les altres, personal i idiosincràtica, amb denominació d’origen, més identificadora de cada persona que les empremtes digitals. Cadascuna amb una expressió única, una mirada pròpia, un somriure irrepetible. El miracle de la natura de trencar el motlle a cada instant, per cada cas una obra d’art original i inèdita, exclusiva, que ens permet de reconèixer i distingir tothom, d’dentificar-ne els trets entre milions més enllà de les semblances i més enllà dels canvis al llarg del temps.

Un DNI que parla, capaç d’expressar en cada moment tots els nostres estats emocionals, l’alegria i la tristesa, el dolor i el plaer, la comprensió i el rebuig, el terror, la ira, el cansament, la sorpresa, el fàstic, l’avorriment, la tendresa, l’odi … i qualsevol dels matisos d’aquestes emocions que les paraules són incapaces de traduir. Un DNI que, a diferència de les paraules, diu sempre la veritat perquè no en sap d’enganyar.

Costa fer-se la idea d’una època sense miralls, en què hom podia conèixer i reconèixer les altres però no la pròpia, una època en què Narcís no es reconeixia en la seva imatge reflectida a l’aigua, i per això s’enamorava d’algú altre sense saber que era ell mateix. Avui que vivim envoltats de miralls que ens retornen tossuts la nostra imatge ben real per molt que, com la madrastra de la Blancaneu, li exigim al mirall que esdevingui màgic en forma de xarxa social.

I quan passes pel davant d’un mirall encara et preguntes que ha passat, qui t’ha eixamplat les faccions, perquè se t’han encongit els ulls, on se n’han anat els cabells, com se t’ha enterbolit la pell.

I busques les fotos antigues per comprovar que tu ets tu, més enllà del temps i de les circumstàncies. Que ets allò que eres, més enllà del que s’entesten a dir tots els miralls. Potser és per això que la gent gran s’enamora de sobte de les fotos antigues. Potser busquen la seva vertadera identitat més enllà de les aparences. Hom és hom quan té 20 anys, no quan en te 80.

Però t’adones que les fotos també canvien, evolucionen, es transformen subtilment, màgicament, quan les poses l’una darrera l’altra. Només una llei comuna: avui pitjor que ahir, però millor que demà.

T’atures un moment en una cicatriu a la galta que t’ha marcat la vida. Record d’una trompada històrica als quatre anys, i d’una costura francament millorable. Tota una vida dissimulant, intentat que passés desapercebuda, com en el mig somriure de la foto de l’escola amb bolígraf a la mà davant el decorat amb mapa d’Espanya. Et preguntes si algú se’n va adonar del que pretenia amagar aquell estrany somriure d’aprenent de camorrista.

O sigui que aquestes polifacètiques talaies corporals, a més d’expressar emocions, d’identificar-nos, a més de fer discursos silenciosos, a més d’interlocutores privilegiades del primer diàleg que tenim els nadons, també són mapes, geografies d’una història que massa sovint ens delata perquè només saben dir les veritats.

Ara, després de tants dies d’amagar-les darrere de màscares profilàctiques, enyorem un futur en què puguem tornar a gaudir-ne, si més no per tornar a saber qui som, per certificar que som algú.