Govern de sobretaula

L’escena és aquella dels diumenges. La taula s’estira i es planta un cavallet que fa encongir el menjador. Un remenat de coberts i avui surten els plats amagats al fons de l’armari. El timbre avisa que arriben les tietes, l’avia i els cosins. El cunyat farà tard. El tiet acaparala conversa amb les seves històries delpelegrinatge en bicicleta. La conversa s’atura quan els comensals feliciten al xef i la tieta es reenganxa explicant el bufet d’aquell balneari a Puigcerdà.

És el pare el primer en recordar els titulars d’avui. La Barberà pren protagonisme. La tieta afegeix que ara cobrarà al grup mix. La germana s’incorpora i diu que així no podem anar enlloc. La conversa s’omple de xifres descontextualitzades d’antics titulars. El ball de xifres mareja i la tieta vol dir, però ja no recorda, el que devien els d’Unió. Mentre l’avia esbufega per empassar-se l’ultima cullerada d’arròs.

El cunyat no tarda en recordar el milions que s’ha emportat l’alta velocitat. El cosí intenta quadrar els números de tot el pressupost però no queda molt clar. “Però el cas que ens ocupa és el català” recorda l’amfitrió que porta a la taula el segon plat del menú. Es recorda la diada amb certa melancolia i es diuen les xifres amb aires de rutina. Però tornarà a governar el Partit Popular. Sospirem desil·lusionats.

I entre política social i propostes mediambientals el cunyat es postula com un ferm candidat. La tieta aplaca les masses i fa un cop d’estat per posar-nos a tots una altra ració de menjar. “No pot sobrar res” és el lema que l’acompanya. La conversa s’escalfa perquè estem tots “a punt” però sembla que no “es l’hora”. I abans d’arribar al postre aquests 9 consellers ja han posat el país en cintura. La cadira és més dura que la del Congrés, però els que seuen allà ens regalaran per Nadal una jornada electoral. Enlloc de flors a la taula tindrem una urna que ja haurem vist massa cops. Mentre alguns de nosaltres enlloc de seure a la taula hauran de seure a la “mesa”.

L’escena es repetirà en el pròxim dinar. Amb nous titulars i més imputats però el mateix resultat. Al final, al final de totes les converses mes o menys banals i els arguments refregits dels tertulians, sempre ens queda algun plat brut a l’aigüera. Ja el fregarem demà, ara anem tirant.