Francesc Canosa: ”el cas Sixena és la gran resurrecció de la terra ferma”

Francesc Canosa assegura que quan ”peta” el conflicte de Sixena es produeix ”la gran sortida de l’armari” de la societat lleidatana i el que es coneix com a terra ferma ”es desferma”. Assenyala que hi ha un front comú de la societat lleidatana, des de tots els punts de vista, tant l’institucional com el civil, que es va poder veure el passat 11 de desembre quan hi va haver ”l’assalt after hour” al Museu de Lleida que va acabar amb la policia judicial i la Guàrdia Civil emportant-se 43 obres de Sixena. Segons Canosa, el mateixa Vaticà hauria de prendre nota del que es va poder veure aquell dia al carrer, davant del Museu, on hi havia ”els menja capellans i els abraça capellans”, és a dir, ”els fidels i els ateus, els anti sistema i els sistèmics”. Tots defensaven el mateix, segons Canosa, la cultura, el patrimoni i la memòria. És més, assegura que defensaven ”la civilització contra la barbàrie”, i creu que això passa poques vegades a Catalunya amb un punt en què a Lleida es va poder veure ”una certa reconciliació del que va ser la Guerra Civil, amb un factor, fins hi tot, de superació”.

Per Canosa aquest retrat del dia 11-D és la mostra més clara que el cas de Sixena no va d’art sinó que va de memòria, i és precisament aquest paràmetre el que vol explicar al seu darrer llibre presentat dijous passat al mateix Museu de Lleida. Destaca que Sixena és un tema d’ossos, de morts i del passat de la Corona catalano-aragonesa que encara és viu. Una de les peces claus, segons l’autor, és el taüt d’Isabel d’Urgell, que era monja del monestir de Sixena i germana de Jaume d’Urgell, que havia de ser rei de la Corona catalano-aragonesa però no ho va acabar sent perquè va entrar la dinastia castellana dels Trastàmara.

Va ser en aquest punt de la història, segons Canosa, que va començar el conflicte, perquè Sixena era obra de la Corona catalano-aragonesa, de la mà d’un barceloní i un lleidatà: Ramon Berenguer IV i Ermengol VI del comtat d’Urgell, que van reconquerir als sarraïns aquesta gran zona de la franja d’Aragó i després van construir el monestir. Quan entra la dinastia castellana ”s’acaba Sixena” i comença la seva decadència, segons l’autor, ja que s’hi deixa d’abocar diners, perquè ”no els interessa” i s’arriba a una Sixena de principis del segle XIX i XX on els únics que hi destinen ajudes són el Bisbat de Lleida, però tot i així s’acaba produint la imatge de les monges demanant ajuda ”perquè els cau tot a sobre” i han de demanar permís per vendre les obres ja que ”tot els va malament”.

Amb la Corona catalano-aragonesa, segons Canosa, Sixena era un ”símobol, una mena de palau espiritual amb monges de les millors famílies, un cel a la Terra, ple d’obres d’art”. És per això, que l’autor considera que Sixena és la prova més real i simbòlica que ”Espanya no existeix” de forma natural, tot i que sí de forma legal.

El llibre evoluciona fins al moment que es produeix el que Canosa qualifica com a ”Hiroshima espiritual” que suposa la segregació de les parròquies de la Franja annexionant-les al bisbat de Barbastre-Montsó i traient-les del que havia estat el seu bisbat durant els darrers 8 segles, el de Lleida. Aragó i Espanya han intentat ”reprogramar” la memòria compartida amb Catalunya reclamant les 97 obres de Sixena que hi havia repartides entre el Museu de Lleida i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Sembla ser que de moment ho han aconseguit, segons Canosa, i només resten els murals romànics que va poder salvar Josep Gudiol de l’incendi del 36.