Formatges, donuts i barres pels nacionalistes creients

Hola, em dic Carbó, i us he de fer una confidència: he d’escriure alguna cosa sobre aquest Diumenge passat, i no sé per on començar. La veritat és que tenia algun esborrany preparat, però després de 24 hores davant la televisió, de sentir i llegir comentaris de romàntics exaltats, l’he esborrat de tant incomprès com m’he trobat.

Fins Dilluns al matí creia que la independència tornava a ser una quimera més que una possibilitat real. Estava innocentment convençut que amb els resultats electorals, ens allunyàvem d’un Setembre decisiu i de transcendència nacional. Pensava que l’augment dels vots rebuts per partits que no tenen la independència com a objectiu principal, podia ser quelcom que calmés i rebaixés l’eufòria sobiranista. Entenia força negatiu que el govern de la capital d’un país, no tingués com a interès primordial esdevenir la capital d’un país. Creia, sincerament, que la castanya rebuda pels partits que més han contribuït a l’exaltació del sentiment catalanista, com són el PP, PSOE o UPD, contribuiria a relaxar els ànims dels manifestants dels últims onze de Setembre, doncs és ben sabut que l’absència d’una amenaça, sempre minva la sensació d’alerta. Em desconsolava preveure que la futura bona entesa entre Barcelona i Madrid, podria fer oblidar que fins aquest Diumenge, la capital espanyola era un enemic. Perquè la memòria és molt curta i això els catalans ho sabem perfectament, sinó, no s’haurien fet i desfet pactes amb els pitjors enemics, com s’ha fet històricament.

Però com us deia, sembla que anava totalment equivocat. Des de fa 24 hores que rebo barres, línies, formatges, donuts i tot tipus de gràfiques que em diuen que el procés no només tira endavant, sinó que està més fort que mai. Que si sumes els vots que acumulen aquests i altres partits, som independents demà mateix. Que si interpretes que la gent vota en clau d’una cosa i no en clau d’una altra, la força en augment del nacionalisme és un fet. Que tot i la cara de pesar que faci el President o la pressa urgent reflectida al rostre d’en Junqueras, és evident que ens trobem en el millor moment.

Francament, no dec saber res. Fins avui creia que tantes contradiccions no significaven més que negar la major per part de molta gent. Però potser aquest cop tot és diferent. Qui sap, potser sí que ja som un poble madur que no canvia de pensament depenent d’on bufa el vent. Sigui com sigui, aquest Setembre ho sabrem, perquè per més que ens agradi fer diferents tipus de lectures, buscar noves perspectives, redimensionar punts de vista o cercar el sant graal del perquè de tot plegat, ja no quedarà llet per fer formatges, tinta per línies, farina per donuts…, ni temps per perdre, si algun dia volem ser independents…, i si no és així, ja sabeu que toca: no queixar-se del dia que el Mas va demanar companyia i el Junqueras no el va voler acompanyar, del dia en que dos galls no es van saber entendre, comportar o preveure que enfrontant les municipals amb una llista única, tan a Barcelona com a Catalunya, avui, un altre gall cantaria.