Fe no és esperar

Ens trobem al bell mig dels divuit mesos i se’ns plantegen dos reptes sobrevinguts. Unes eleccions espanyoles que no tocaven i el bloqueig de la CUP-CC a la Llei de Pressupostos de la Generalitat.

En aquest escenari no podem restar passius. La feina no va acabar ni de bon tros el passat 27 de setembre. Ni quan el president Puigdemont va prendre possessió. Cal treballar per assolir una majoria independentista més àmplia. Cal preparar el dia D. I cal gestionar el mentrestant: la postautonomia, la preindependència. Aquest mentrestant s’ha de gestionar des de Catalunya, amb uns pressupostos al dia, i des de Madrid, vetllant per l’últim cèntim d’euro nostre que hi hagi.

Per això, per mandra que faci, el 26 de juny cal anar a votar. El procés va arrencar, al meu entendre, amb les consultes populars de 2009. I els punts d’inflexió han estat les eleccions de 2012, amb el mandat d’exercir el dret a l’autodeterminació, el 9N, el principal acte d’autoafirmació, i el 27S, amb el mandat de construir l’Estat propi. Urnes, urnes, urnes, i urnes. Mai podem desaprofitar l’oportunitat que suposa tenir una urna davant.

Crec que el vot més sensat i a la vegada més útil és per la candidatura de Convergència. Sensat perquè és de llarg qui més ha fet pel procés. Convergència ha cremat les naus. Va fer possible el 9N i per això pesa sobre alguns dels seus membres l’amenaça d’entrar a presó. Va trencar amb Unió: la llibertat no és negociable. Va propiciar Junts pel Sí, la campanya més potent de la història del catalanisme. I va renunciar a la presidència d’Artur Mas.

I és el vot més útil perquè a la circumscripció de Lleida, on s’elegeixen quatre diputats, l’escenari és el següent: CDC, ERC i ECP tenen consolidats sengles representants. El quart escó se’l disputen PSOE, PP i C’s amb Convergència. Només CDC pot assegurar que tres diputats de quatre siguin independentistes.

Ho cantava l’ara diputat Llach fa uns anys: fe no és esperar. El Govern i el Parlament estan executant l’encàrrec que tots plegats els vam fer. Els ciutadans també tenim feina. El dret de vot, en circumstàncies excepcionals, esdevé un deure. És a les nostres mans impulsar un procés que alguns voldrien mort. Insuflar confiança al president quan altres li fan la traveta. I donar un nou missatge al món de la nostra voluntat de ser i de continuar essent. Fem-ho.