Fer el que s’ha de fer

Segueix la penosa història de la investidura i la formació d’un govern a España. País tan seriós, exemple de tantes coses.
Segons que sembla anem de cara a unes noves eleccions perquè no hi ha manera de posar-se d’acord en temes elementals.
Pedro Sànchez ha d’acceptar el referèndum que li demanen els independentistes però ho ha de fer de manera que els seus tinguin molt clar que no hi haurà referèndum en cap cas. Es una conjuntura difícil.
La dreta dura i els dinosaures de la política espanyola, segueixen anunciant la desfeta de l’imperi espanyol si es concedeix una amnistia als colpistes, etarres i separatistes que la demanen.
Ho han dit tantes vegades que ja hi ha entre els independentistes catalans algunes veus que van dient que això de l’amnistia és un error, que no ens convé, que l’orgull català, que el timbaler del Bruch…
Encara hem de sentir alguna veu dient que la independència, si ha de ser consensuada amb l’Estat Espanyol, tampoc no la volem, perquè fet i debatut seria una concessió i l’orgull català no ho podria assumir.
Ja faran alguna consigna per pintar a les parets o penjar a les xarxes socials.
Admirable la quantitat de politòlegs que tenim instal·lats al sofà de casa seua, amb el mòbil traient fum.
Amb una certa sorpresa seguim diàriament el desenvolupament de tot plegat sobretot perquè no sabem del cert cap a on anem.
Tant de bo si podem dir que cadascun de nosaltres, particularment, està fent allò que creu que s’ha de fer.
No hi ha molt més.