Fanàtics

L’estranya capacitat que tenim per acabar-nos creient les històries que ens anem inventant, està, possiblement, a la base de les més grans conquestes de la humanitat i, possiblement, a la base de les més abjectes misèries.

Semblava que el segle XXI havia de ser el segle de l’exaltació de la ciència, del triomf de la raó, i no, ni de bon tros.

No caldrà tornar a fer la cita però, efectivament, l’univers i l’estupidesa humana són les úniques realitats infinites, i la infinitud de l’univers encara està per demostrar.

Els qui tenen la desgràcia de viure en un ambient fanatitzat, ho tenen francament difícil, perquè el fanatisme s’apodera dels cervells amb gran facilitat i, com havíem dit al principi, tots plegats tenim l’estranya capacitat de creure’ns les històries que ens anem inventant.

El fanatisme que s’instal·la a segons quin cervell acaba per fer plausible  la cosa més forassenyada del món. Allò que repugnaria a qualsevol cap mitjanament format i capaç de raonar, resulta perfectament possible, cert, veritable i indiscutible per al fanàtic.

Si la doctrina compta, a més a més, amb un nombre important de “palmeros”, un parell de cadenes de televisió,  ràdios i diaris i allò de les xarxes socials o si té a darrere un govern com cal o una casa reial, els efectes poden ser sorprenents.

Veurem gent defensant les idees més pelegrines amb una eufòria indescriptible. Multituds enfervorides esgargamellant-se, cridant consignes irracionals.

I que consti que no estic parlant de futbol.