M’agrada el bàsquet. Com a esport i com a espectacle. És dinàmic, sorpresiu i emocionant i, en el seu desenvolupament espacial i grupal, té alguna cosa de coreogràfic que li atorga una certa dimensió artística. Aquests ingredients només els he sabut reconèixer en el futbol durant les temporades en què Guardiola va humanitzar el Barça. Fora d’aquest lapse, en què per alguna raó espaciotemporal es van alinear tots els astres, sempre l’he trobat un esport testosterònic, polititzat i principalment avorrit. A qui li pot agradar un entreteniment en què et pots passar gairebé dues hores veient com 22 gamarussos tatuats fins a les celles empaiten una pilota per intentar sense èxit fer-la entrar en una porteria de més de 7 metres d’ample i gairebé 2,5 metres d’alçada? Segurament m’he hagut d’empassar massa partits que acabaven amb el resultat de 0-0 com per a ser capaç de trobar alguna virtut en aquest esport, més enllà de les milionades d’euros de negoci que vehicula arreu del món.

Però tornem al bàsquet on, per norma general, els resultats sí que reflecteixen l’activitat física, virtuosa i estratègica que té lloc a la pista, sobretot en el cas de la lliga NBA, on els marcadors superen sovint els 100 punts. Els nord-americans tenen molts defectes, com qualsevol altre poble arreu del món, però tenen el mèrit de dominar a la perfecció l’àmbit de l’espectacle i l’entreteniment, tant en directe com en format televisiu. (I no es fan palles mentals sobre la cultura i el lleure, que sempre és d’agrair). A més, saben detectar el talent de la mena que sigui i canalitzar-lo, una cosa que lamentablement cada vegada passa menys a casa nostra, a no ser que siguis fill, nebot o amic d’algú que es creu molt important. En aquest país, l’enveja i l’orgull ens ofusquen l’enteniment i això fa que la gent talentosa trobi més dificultats de les que seria raonable en una societat civilitzada. Per sortir-nos-en, hauríem d’intentar ser més generosos i més humils. Hauríem d’aprendre del bàsquet, on es tradicional aixecar el braç quan has comès una falta personal. Fins i tot en el cas que no hagi estat intencionada.

Eduard Ribera

Missatges recents

Connecta Lleida Pirineus: Recuperen els programes originals del primer concurs sardanista a Balaguer

Just l’any en què el Col·lectiu Sardanista de Balaguer celebra el seu 75è aniversari, s’ha…

1 dia fa

CONNECTA LLEIDA PIRINEUS 26/02/2026

Cada dia connectem persones, històries i territori. Un programa d’actualitat que recorre Lleida, des de…

1 dia fa

El Ple de Balaguer tomba l’augment de sous del govern

El Ple de la Paeria de Balaguer rebutja, en sessió ordinària, la proposta d’increment salarial…

1 dia fa

El Consell comarcal engega una campanya pel 8M

El Consell Comarcal de la Noguera, a través de l’Àrea d’Igualtat i Feminismes, i amb…

1 dia fa

De com funcionem

Estem passant una època francament difícil. Més que res perquè no tenim molt clar què…

1 dia fa

Territori preveu enllestir l’estudi de mobilitat per a la millora de la C-13 entre Lleida i Balaguer abans de l’estiu

El Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica preveu enllestir l’estudi de mobilitat per a…

1 dia fa

Aquest lloc web utilitza cookies.