Entre Nefertiti i Sixena

La pedra Rosetta egípcia és al Museu Britànic de Londres, el famós bust de Nefertiti, l’esposa d’Akhenaton, és al Neues Museum de Berlin, i, sense anar més lluny, el sepulcre dels comtes d’Urgell, i en particular el del comte Ermengol X d’Urgell, és al Museu The Cloisters, de Nova York. Per cert, sense que l’estat espanyol hagi mogut mai ni un dit per retornar-lo al seu lloc d’orígen, el Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Tos els museus del món són plens de peces provinents dels més diversos indrets. Peces molt sovint adquirides per procediments legalment molt més dubtosos que el de les peces provinents del Monestir de Santa Maria de Sixena.

No cal entrar en la història, prou coneguda, de com la Generalitat, en ús de les seves atribucions, i del seus deures com administració pública, va rescatar les famoses peces d’una destrucció o d’una pèrdua segura en mans d’especuladors privats.

Tampoc no cal insistir en el fet que, durant tots aquests anys, a més, la Generalitat ha esmerçat molts recursos, procedents de l’administració pública catalana, en fer allò que mai no van fer les administracions espanyoles: comprar, restaurar, conservar i mantenir un grapat de peces per posar-les a disposició del públic. El cost actual de tota aquesta despesa d’anys seria avui astronòmic, tot i que l’administració aragonesa-espanyola mai no ha plantejat, juntament amb l’exigència de devolució de les peces, el rescabalament d’aquesta despesa. Ni tan sols de donar les gràcies.

Només fer notar que, si s’estengués arreu el precedent del retorn de les peces dels museus al seu punt d’orígen, la majoria dels museus del món desapareixerien. Hom pot legítimament plantejar si és millor que les peces arqueològiques s’exhibeixin en museus o que es mantinguin en el seu lloc d’orígen.

En aquest sentit, però, caldria recordar que el museus són quelcom més que magatzems on conservar peces arqueològiques. El museus són també espais per a la recuperació i la restauració de les peces, per a la difusió proactiva del patrimoni cultural, per a la generació de relats històrics que facin entendre a la població que és el que estan veient, més enllà dels objectes, qué signifiquen, en quin context històric s’expliquen, etc. I el museus són també lloc per a la recerca. Per a la recerca pròpia, però també per a facilitar la recerca dels investigadors aliens, participant en projectes conjunts. Si es volgués prescindir dels museus caldria saber de qué es prescindeix.

En qualsevol cas, la pregunta és, no li agradaria al govern egipci recuperar totes les peces que tenen escampades pel món?. És clar que sí. Però el que sap molt bé el govern egipci, com qualsevol govern del món, és que cap legislació pròpia d’un país farà que els museus dels altres països del món no retornin res.

Així, doncs, sembla clar que, en el cas de les peces procedents de Sixena, que formen part del patrimoni català, l’únic sistema de blindatge segur i definitiu seria no estar sotmesos a la llei espanyola. Altrament dit, sembla que només un marc legal propi d’un estat català seria capaç d’assegurar-ne el manteniment, tal com ha passat, passa, i seguirà passant en qualsevol país normal del món.