El teorema de les cabres

No se sap mai per què, però  les coses sempre poden anar pitjor. Es una constant en la nostra història.

Semblava que ja estàvem al cap del carrer  i inopinadament, casualment   es compliquen les coses i acaba caient la roca que feia anys que s’estava aguantant per la pela. La pluja, el vent…

Tenim molt clar que el món està en mans d’uns psicòpates declarats.

Ara sabem que està científicament demostrat  que els més incompetents acaben sempre fent-se els amos de la situació.

Des de la prehistòria, repassant els fets, es veu que el violent, el que proposa sortir i anar a matar les cabres, té més seguidors que qui  proposa meditar pros i contres.

Actualment seguim igual, té més seguidors el que segresta un president d’un país més dèbil que qui vol començar unes converses per mirar de solucionar la fam d’uns desvalguts.

Això va així i no ho podem evitar.

Tenim proves a casa.

Fa uns anys hi havia un moviment independentista que semblava que acabaria necessàriament bé.

Ens vam equivocar de mig a mig.  Els forçuts, els violents, cridant  “a por ellos” amb el Borbó fill i els seus sicaris al capdavant, van anorrear el moviment.

Empresonats, exiliats, embarrancats en uns conflictes judicials que no es volen solucionar,  els independentistes han estat, ho estan encara, collats pel poder judicial,  per la policia i pels fatxes de tota la vida.

Els nostres polítics, per a general sorpresa,  només miren de quedar bé amb el botxí.

Podem fer nosaltres alguna cosa?

Esperem que sí. Esperem.

Salut i república.