El poder és a l’arruga

Tinc mal caràcter. Sóc explosiva. Irascible. Hi ha situacions que em descontrolen. I no envejo els que es troben davant. Amb tot, no sóc l’única. L’altre dia, un transportista va aparcar paral·lel a un cotxe que estava en doble fila. Passes, em diu amb un lladruc. No, tio. No passo. Li comento, si només és per un moment, per què no el deixes una mica més endavant, encara que sigui al pas zebra? Aquí fas nosa que hi ha l’altre cotxe. I m’engega, a punt d’explotar, tu també fas nosa i ningú et diu res. Hagués baixat a abraçar-lo. Crec que li feia falta.

Sempre havia identificat aquesta energia que tinc, bona per algunes coses però desoladora per a la majoria, amb la de la padrina. Com qui diu que dos nassos s’assemblen. Com detectar una piga de família. Una cosa subjectiva, potser, però per a mi, indiscutible.

La padrina, als seus noranta-un, diu el que li sembla, quan li sembla i on li sembla. Ho ha fet tota la vida. Però és que ara, no cal ni que tingui aturador. Vull dir, per nosaltres, que no faci. Què se li pot dir, a una persona que va néixer el 1924 i que té el cap més clar que la majoria de transeünts?

Doncs espera, perquè caminant cap al segle, la padrina encara sorprén. L’altre dia, estàvem totes dos aficionades criticant. Algú ens feia enfadar. En podíem haver dit de grosses. Però, amb aquell parlar dringador de la vall d’Àssua, em fa, mira nena, deixem-ho. I la sentència: tothom en té un, sinó jo que en tinc dos.

No en tinc cap dubte que la padrina és la seva néta -aquesta, en aquest tema- però en estat pur. O que jo sóc un simple succedani del tros de dona que és. Vull dir, si jo sóc explosiva, ella serà el següent. Però que em faci, en un segon, una demostració d’autosuperació d’aquest calibre, em deixa embadalida.

Moltes vegades subestimem el que ens pot donar fer anys. No sempre, d’acord; però sovint: ser vell és ser savi. Ser poderós. Perquè no em diguis que el màxim poder no és saber fer que la vida, el món que gira, sigui més important que tu mateixa. I estar-ne satisfeta. Autorelativitzar-te. Estar de tornada. Ser més forta que mai. Superherois tentinejants de pell fràgil i amb una força interior infinita que només s’adquireix després d’haver viscut massa anys.

Qui, si no, està més a punt per morir? Qui deixa de tenir por a desaparèixer? L’ancianitat és un desajustament a la immediatesa de les dades en xarxa. A la fortor de la bellesa i del múscul. Potser per això mantenim la tercera edat cada vegada més arraconada. Perquè la seva lentitud, la seva profunditat, ens exaspera. I ens equivoquem. Ells poden fer que el conjunt sigui millor. Perquè el poder és a l’arruga. Què més hauríem volgut, jo i el transportista, que tenir el cabell blanc i mil anys de paciència i haver-nos facilitat mútuament la vida, ni que hagués estat per cinc minuts.