El nom de la cosa

Potser sí que el nom no fa la cosa, però li atorga un significat. I això és tant o més important que la mateixa cosa. Especialment en un món en què les guerres han anat substituint les bales pels relats, les explicacions de les coses, més que les coses objectives.

Això ve a tom d’una d’aquestes paraules que s’han anat imposant en els relats polítics, el constitucionalisme. Els contraris a la independència del país sempre han tingut un problema d’identitat, no saben què són. No independentistes? Això és la negació d’una negació. Si l’independentisme és no voler dependre, el que és contrari a l’independentisme és voler deprendre, i no queda gens bé definir-se com a dependentistes, que seria el que tocaria. Es tractava d’aplicar a l’independentisme la mateixa plantilla del seu discurs tradicional contra el nacionalisme (català of course). El no nacionalisme, sota el que podien amagar allò que Michael Billig anomenava un nacionalisme banal. Però el no independentisme no funcionava perquè el terme independència no tenia la mateixa connotació negativa que té en molts països el terme nacionalisme. D’aquí l’invent del constitucionalisme.

Però què significa definir-se com a constitucionalista? El constitucionalisme no és cap ideologia. Una constitució és posar negre sobre blanc en un paper aquelles regles i principis que es consideren comunes i acceptades per una societat en un moment donat. És el resultat de la correlació de forces polítiques en un moment històric, en una àrea geogràfica concreta. Si canvia algun d’aquests elements, correlació de forces, moment històric, o àrea geogràfica, el paper ja es pot llençar a les escombraries. El constitucionalisme és no voler que canviï cap d’aquestes coses. Proposa, bàsicament, el manteniment l’statu quo com a principi absolut. O sigui, en el sentit més literal, un conservadorisme a ultrança, no només perquè res no canviï, sinó per impedir que ho faci. Caldria veure si en un estat català, amb la seva pròpia constitució, els constitucionalistes continuarien sent-ho.

L’invent no ha acabat de donar resultat, sobretot perquè el grup més constitucionalista de tots és justament el més nacionalista, el feixista, i això, a més de posar de manifest les contradiccions internes del mateix concepte, en termes de màrqueting polític no resulta vendible. És previsible, doncs, en un futur immediat, una nova recerca en el nacionalisme espanyol d’algun nou terme que els identifiqui com un nosaltres.

El que cal fer, per no deixar-se enganyar per aquestes campanyes de màrqueting polític, és no incorporar aquests termes provinents del disseny publicitari en els nostres relats. O sigui, com deia el poeta, retornar-nos el nom de cada cosa.