El dia que l’anaven a publicar, aquest article…

Llegia ahir, al NacióLleida, al mestre Ribera, de quina manera tan elegant s’acomiadava dels seus lectors durant l’estiu. L’Eduard, prestidigitador de la paraula, embolcalla el lector en sintagmes màgics i el teletransporta al seu escriptori. Dins de la voluntat de l’autor; de la redacció del diari, del despatx del director.

Era tan senzill com dir a reveure. I tan complex fer-ho estimulant per a l’intel·lecte. Per a mi són una satisfacció estètica segons quines pàgines. L’Eduard Ribera és un dels autors que em provoca aquest plaer.

De vegades, me’n faig creus com, en un espai tan petit es pot suggerir tant. Em fascina la capacitat d’aquests escriptors per provocar. Una frase, de vegades, implosiona violentament dins nostre. Una minúscula idea que es destil·la del text; però que és justament aquella, la que et somou. Que et prem just allí. I no ho podries evitar, ni que volguessis. Ja et té. Ho has llegit, ho has viscut.

És el que fan contínuament els que redacten llibres, diguin el que diguin. Provocar. Tant sí com no, et fan sentir, pensar, no pensar. Deia el mateix Ribera, en el mateix espai, però fa uns dies, que caldria treballar per millorar en els hàbits lectors de la població, en general. Opino que, si la gent no llegeix és perquè no sap el que es perd.

No sap què vol dir arribar a casa i saber que a la tauleta de nit hi hagi una corrua de personatges del Jo confesso esperant a deixondir-se, com cada vespre i començar a giravoltar-te el cap. No sap com poden intensificar-se, les vacances de l’home estressat, que oblida el món, perquè la filla dels seus amics l’ha obligat a empassar-se Yasunari Kawabata vora el mar. I a cada platja perd la noció del temps, marejat per les onades i pel llenguatge.

La gent que mai llegeix no deu haver comprovat mai els versos-bàlsam de Cernuda, que minoren la situació quan se sent alguna cosa intensa que costa de parlar. De vegades, l’agreugen, tot s’ha de dir, quan et donen massa la raó… Potser s’aconsegueix millor la redempció amb els micropoemes descarats de l’Ajo; com una bona amiga: mentre et fa riure t’ajuda a relativitzar.

Els dos segons de pànic d’encetar un llibre són equiparables als de la pàgina en blanc del que escriu. No és més que això: dos segons. Tira, llegeix, entra. Ni t’ho imagines, tot el que un altre ha imaginat per a tu.

I si aquest no era, deixa’l. A les biblioteques està ben vista la promiscuïtat. Sense vergonya. Hi ha tanta gent i tant diferent com llibres escrits. No és que no t’agradi llegir, és que encara no has trobat aquella pàgina que et contaminarà l’ànima fins al punt que, en aixecar els ulls, mai més tornaràs a ser la mateixa. Obre’l. Tasta’l.