El dia de menjar tortell

Un dia, fa molts anys, em va tocar en una mesa. Les directrius eren estrictes: l’elector donava el vot al president, que era qui l’introduïa a l’urna. Un vellet no s’ho podia acabar. Jo vull votar!, s’indignava; és el meu dret, el meu únic dret! El president, emocionat, com tots els de la mesa, li va palpar la papereta, li va tornar, va retirar el sobre que tapava la ranura de l’urna i li va dir, podeu votar.

No us el podeu imaginar, l’orgull d’aquell senyor. No podeu. Una cosa tan senzilla ens va capgirar l’estómac a tots plegats. L’obstinació d’aquell home era l’arma de la qual tenen por els que no són del tot demòcrates. Ell va reivindicar una obvietat, que estava prohibida. Però la raó es va haver d’imposar. Ens vam haver de saltar la norma per poder ser justos.

Aquell padrí no sabia de lleis, no ens va fer cap discurs. Només ens va recordar, picant amb el seu bastó a terra, tots els anys que tenia, tots els anys que no havia pogut exercir el seu dret a vot. I vam empassar-nos els legalismes, vam ser coherents i vam permetre que les coses fossin una mica diferents del que marcava l’ordre establert. Per decència.

A casa meva, el de les eleccions era un dia per mudar-se. Un dia de menjar tortell. I no li trobo cap altra importància al dia d’anar a votar que el fet que sigui el dia de la possibilitat. El dia que és tens el dret de canviar les coses. El dia que esculls.

Ja ho sé, que una papereta és poca cosa. Fins i tot el paper és tan fi i jo tan manasses que de vegades tinc por de trencar-lo en posar-lo dins el sobre. Però és el millor que sabem fer. I, de fet, un paper fi i en blanc i negre ens condiciona molt més del que ens pensem. Les lleis canvien, al marge de les nostres queixes. Els impostos pugen, baixen, es transformen.

Admeto que cada vegada és més difícil ser un elector conscient. Costa, perquè aquí, els polítics fan una merda de política. I em sap greu fer servir un terme tan despectiu, però és que no m’agrada la demagògia. Em faria vergonya explicar-li a algun estranger les disquisicions estranyes en què cauen els nostres polítics.

Passen coses rares: els bancs i les grans empreses amenacen d’anar-se’n si ens transformem en república; i després tornen en pocs dies. La UE, responent sobre la independència de Catalunya, treu versions inexplicablement diferents si són en anglès o són en castellà. Les pensions dels padrins s’esgoten de sobte. I es rescabalen, espontàniament, quan algú explicita els números reals de les cotitzacions a Seguretat Social.

No tens la sensació, durant tota la campanya, que algú et vol fer beure amb una orella de ruc? Però no et pots resignar. Què coi t’has pensat que és, el teu vot? Un paper fi imprès en blanc i negre? El dia de menjar tortell no toca pa amb xocolata. Muda’t. Revolta’t. Exigeix.