El català prohibit a França

El Tribunal Administratiu de Montpeller ha prohibit l’ús del català als plens municipals dels Ajuntaments de la Catalunya Nord.

No ens sorprèn molt la notícia perquè ja sabíem que França és el model que ha seguit sempre Espanya, en la seva lluita contra qualsevol llengua que no sigui la “que nos hemos dado entre todos”.

Els arguments també ens són coneguts:”la primacia de la llengua francesa és posada en qüestió pel reglament intern que preveu l’expressió dels consellers municipals en primer en lloc en català amb una traducció posterior al francès.”

Fins aquí podríem arribar, el català passa davant del francès?  Impossible. Es vulnera la “primacia “ del francès i això és contrari als articles 1 i 2 de la Constitució.  No sé si et sona això?

Potser sí que la llengua acaba essent determinant de la cultura, de la idiosincràsia d’una població i acaba essent més important que el DNI. Deu ser per això que li tenen tanta por.

Per això Pompeu Fabra, per posar un exemple, era considerat un criminal de guerra, i tots els escriptors més o menys importants es van haver d’exiliar o quedar-se callats durant uns anys.

Potser per això membres de la benemèrita o de partits hispanopatriòtics, dretans o esquerrans, presenten denúncies contra professors, mestres i directives acusant-los de les coses més peregrines que sempre recull un jutge o altre.

Si a França també volen prohibir el català, és que estem fent bé alguna cosa. Es que anem bé.

Ja ho diu la dita: Ni França, ni España. Països catalans.

Salut i república.